Feeds:
Entradas
Comentarios

Comiats

Hi ha moltes maneres de dir adéu a una experiència i unes persones. Els comiats no sempre són amargs. Si es desitgen són alliberadors, tan necessaris com l’aire que entra pels pulmons. Com el d’aquests dies. Dic adéu a una obligació, a una rutina, per deixar-me endur pel cor i que la serenitat em guiï. Quin mot tan bell i sonor!

Vull amarar-me de la música de les ones de la mar, del blau turquesa i la sorra fina blanquinosa. Vull que l’aigua que corre per les meves venes sigui clara, alegre. Necessito soledat. Tant de temps confonent-la! Soledat i llibertat, una estona cada dia. I la sort em somriu perquè ho faci. Agafo l’oportunitat al vol. Ara. Ara. Ara. No sabem què passarà d’aquí un mes.

https://www.playas.com.mx/articulo/mexico/5544/mar-turquesa-en-riviera-maya

Herois, vida més enllà de la mort, generacions que s’allunyen i apropen en un moviment cíclic tan sabut com el de les estacions, dones que ploren, teixeixen, estimen, oculten. La història dels contes i novel·les que ens han marcat es repeteix infinitament. Així ha estat. Així serà. Els extrems es besen, el temps s’abraça i es descompon. Les gotes de pluja ens retornen a la innocència i tornem a començar. Ens sembla una vida nova i vés a saber si, per contra, és la de sempre, com la flassada que Penèlope descosia cada nit.

De tots colors

I ja ha passat un any. Arribo als 45, una edat que inspira respecte, un número realment bonic, lluminós, com la sonoritat dels noms del desert, les esses, les hacs aspirades, les emes amigues. Quaranta-cinc anys guerrers, moguts, parlats, cantats, esgotats, exprimits. I llegits. Plens de paraules, de núvols canviants, de la remor de la mar, dels gemecs de l’amor íntim, d’abraçades a voltes estranyes, de plors, crits, onades d’energia i fulles que espeteguen amb tímids cruixits. Octubres de postes de sol ràpides, agosts d’esperances, Nadals emotius, abrils extraordinaris. Com es compta la vida? Com es conta? Milions de passos caminats, milers de notes expressades, centenars de somriures dibuixats en dolça soledat. Respiro. Una vegada més. Un dia més. Una vida més.

https://www.yellowkorner.com/es/p/rainbow/57534.html

Potser demà

Un altre dia de pluja. I ja n’he perdut el compte. Sortida rabent de casa, amb presses, que tot ha estat precipitat i les sabates no eren les que tocaven. Descuits, una mica de fred, les aules sorolloses perquè avui hi entrem desordenadament. Caos. Aigua. La tardor ens saluda amb certa altivesa, cansada de demanar permís. Pam! Sóc aquí, encara que només trec el cap una estoneta i me’n torno al meu jaç calentó, que encara és prest. Això? Un avís, una estiradeta d’orelles. Jugarem a fet i amagar amb la inestabilitat més endavant. No us preocupeu.

Aigua freda, trastos, oblits. No passa res. He tornat a casa amb un somriure els llavis a cercar la bossa d’en Leo i la jaqueta de la Sol. De passada, una de més gruixuda per a mi. Vull sentir l’escalforeta després del principi de refredat.

Pluja. Has marxat prest, però t’ensumo. L’aire t’ha robat el perfum. Els melangiosos et trobem a faltar. Servaré el teu alè fins que tornis; potser demà.

https://mipuntodepartida.travelclub.es/7-botas-de-agua-para-pasar-un-buen-dia-de-lluvia/Cao

Una de Wilder

Billy Wilder és, segurament, un dels millors directors de cinema que hi ha hagut. També deu ser un dels més durs de pelar. Potser per aquestes dues raons m’he llegit «El señor Wilder y yo», una novel·la amena i humil en la qual Jonathan Coe es posa a la pell d’una al·lota grega que acaba vivint l’apassionant experiència d’un rodatge, el de «Fedora» (1978). L’autor tracta els personatges, la majoria dels quals són reals, amb molta comprensió i no treu als ulls a ningú, suposo que per no guanyar-se enemistats. Malgrat això, a pesar d’aquesta benevolència tan ficcionada, te’l creus. Vist amb els ulls de la Calista, el Wilder en decadència de finals dels setanta només pot despertar admiració i tendresa. Els grans actors, sempre acompanyats d’una aura d’elegància. I el rodatge, tot caos. Qui s’imagina una pel·lícula de producció tranquil·la? Sincerament penso que això no ha passat mai. El cine obsessiona, se’t fica a dins com ferro roent. Les persones que passem hores mirant com avancen els núvols mai farem una pel·lícula. I això està bé. Ha de ser així. Senyor Wilder, el seu lloc d’honor a l’Olimp del setè art continua incòlume i no seré jo qui comenci a llegir llibres on el critiquin pel seu humor i sarcasme. Com la Calista, m’agrada mirar el meu voltant amb amor i cultivar la capacitat de la sorpresa, tan menyspreada pels dictadors de l’adultocràcia.

https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/el-senor-wilder-y-yo/9788433981097/PN_1069

L’home fet vapor

Ai, en Zafón! Un molt bon escriptor, sens dubte. Una ànima turmentada, també. No sé què ens du a enaltir autors que s’endinsen en la malenconia i la part més tèrbola de la nostra ment. És empatia? Reflecteixen el nostre més profund sentiment d’abandó? M’ho plantejo perquè una vegada i una altra caic en lectures esquitxades de grans punts de foscor i voldria alliberar la humanitat de la violència, la venjança i la maldat que s’entreveu o s’explicita en novel·les belles i difícilment oblidables. No ho he sabut fer encara.

De l’escriptor català establert a Los Angeles em fascina l’enamorament per Barcelona. En Zafón estimava aquesta ciutat amb una força obsessiva. D’ell hem de dir allò tan típic de: «Converteix la Ciutat Comtal en un personatge més». I podem afegir que Barcelona és la Gran Protagonista dels seus escrits o, almenys, de la tetralogia «El cementerio de los libros olvidados». A vegades, la Barcelona ja desapareguda, l’esperit de la qual vaga encara, sobrevola carrers estrets i pudents, fa giragonses i es mareja fins a l’extenuació. Perquè aquesta és la Barcelona que el té embadalit, una ciutat de desvalguts, exclosos, persones extremadament sensibles, somiadors, lletraferits, justiciers sense sou. Mutilats. Per ell aquesta és «la ciutat de vapor» i la veritat és que trobar-la als seus llibres no té res a veure amb passejar-hi actualment. Tanmateix, fa que la pàtina del passat brilli i la visita al restaurant Els Quatre Gats, la guanteria Alonso del carrer Santa Anna o la sempre trista Plaça de Sant Felip Neri es converteix en un flirteig amb la Núria Montfort, en David Martín o el sempre desbaratat Fermín Romero de Torres.

En Zafón admirava Charles Dickens i conscientment o inconscientment ha aconseguit amb les seves històries que milers de persones ens sentim identificades amb aquesta decadència existencial que respira la capital catalana (i l’anglesa, és clar), una grisor que sempre amaga volves de llum. L’esperança ens esguarda recolzada a un fanal encès des del cap de cantó. Ens hi acostem?

http://www.irisdeasomo.com/2017/02/01/resena-laberinto-los-espiritus-carlos-ruiz-zafon/

Sempre la pluja

Avui és amb mi. Quan el necessito és amb mi. Acut en forma de pluja o d’arc de Sant Martí perquè quan deixi d’ofuscar-me el senti, una escalforeta al cor, lleu, petita, que creix i es fa certesa, força, Amor. Potser per això sempre m’ha fascinat la pluja, ha estat un bàlsam, sense excepció. Arriba quan toca, ni abans ni després. Potser el meu ésser eteri que no creu en el passat, el present i el futur m’ho diu des de l’eternitat. La pluja ets tu, papa, una presència infinita, bella. Abans que el teu cos es fongués, una part de nosaltres ja ho sabia. Un 31 d’agost qualsevol ho reafirmem.

Ara entenc perquè quan tu parties els vidres del taxi es van tenyir de gotes minúscules. Ens feies arribar l’univers, ple d’estrelles i esperances, de la manera més mística i alhora terrenal: la pluja.

La casualitat, papa, és un somni.

T’estimo.

La força d’un nom

Marius Serra es permet el luxe de publicar fora escriure grans coses. Amb una història justeta en té prou. Me n’alegro. Tenir un nom en el món de la literatura catalana és això i l’ofici del barceloní no es pot negar. Aplaudiments.

«Jugar-s’hi la vida», una novel·la negra en la qual el protagonista és l’Oriol Comas i Coma, entra dins aquesta categoria. Entreté mínimament. I Serra sempre inclou curiositats i diàlegs tallants. Em sembla especialment interessant que s’hagi matat com a protagonista i parli d’ell en tercera persona sense heroïcitats. Descriure un escenari en el qual has mort evitant qualsevol dramatisme és un exercici tant d’humilitat com d’intel·ligència. Tots deixarem la funció qualque dia. També m’agrada que ho regui amb una crítica a l’ensucrament dels homenatges als autors morts. Aquesta hipocresia i egocentrisme entre la intel·lectualitat és molt catalana. La indústria de la paraula no hi veu més enllà del seu nas i l’autor de «La novel·la de Sant Jordi» aprofita qualsevol oportunitat per recordar-s’ho i recordar-nos-ho. Més aplaudiments.

A partir d’aquí, poca cosa més. «Jugar-s’hi la vida» m’ha deixat el regust d’un plat inacabat, l’esbós d’un univers en el qual els problemes intergeneracionals s’entrellacen amb els abusos sexuals, les atraccions inconfessables, les relacions veïnals més tendres i el frikisme que acompanya alguns jocs virtuals com l’Aquaritua. Tinc la sensació que el Màrius ha passat gust en certs passatges a la vegada que s’obligava a bastir escenes en les quals no hi creia. Què hi farem! Vés a saber sota quina pressió ha de treballar.

Malgrat això, reivindico i recomano la seva anterior proposta de la saga sobre en Comas i Coma, «La novel·la de Sant Jordi» (gràcies, tete, per incloure-la en la teva llista de possible d’aqull any, i gràcies, Biblioteca Josep Maria Llompart, per destacar-la a la secció de Novetats). Es mereix uns forts aplaudiments.

Els motius

Llegir i escriure no són, tots sabem, la mateixa cosa, però una guanya sentit amb l’altra. Amb el meu germà postís sovint parlem de literatura i de la dificultat d’engirgolar històries que commoguin o facin riure. Ell denuncia que pocs autors fan llibres amb l’objectiu d’arrancar riallades als lectors i això em du a pensar en l’impuls que cadascú té a l’hora d’escriure. Quin és el vostre?

https://www.alamy.es/maquina-de-escribir-vintage-con-hoja-de-papel-ilustracion-vectorial-de-croquis-dibujada-a-mano-image417594439.html

Després de més de 30 anys intentant-ho he arribat a la conclusió que els escriptoris i les escriptores tenen (o tenim) un punt de desequilibri. Canalitzen les frustracions o els desitjos més baixos a través dels escrits; es curen les ferides de l’ànima mitjançant paraules que l’inconscient els dicta, per això la majoria de novel·les són tan dramàtiques, crec. També intenten crear un món en el qual els seus somnis es puguin fer realitat, però només ho aconsegueixen en la mesura que hi creguin de cor. Per exemple, a «Jane Eyre» la Charlotte Brontë permet que la seva heroïna (és a dir, ella mateixa) trobi la força per anar a buscar el seu amor i trenqui les normes de la moral establerta que no li permetrien estar amb un home casat. Però quan arriba el moment (spoiler) ell ja és una persona escapçada. Ho ha perdut tot i, per enredar més la troca, s’ha quedat cec. Mare meva! Dedueixo que, en el capet de la jove escriptora anglesa, una dona de la seva època i condició social i econòmica no es mereix ser plenament feliç. Trist, sí. Ara bé, per alguna raó que no cercaré, «Jane Eyre» continua corprenent el món. La seva força és difícilment igualable.

La raó per escriure que més m’agrada és la de voler passar una bona estona, gaudir inventant situacions divertides, màgiques o extraordinàries. Per això s’ha de tenir alegria d’esperit, saber degustar la vida, mirar-ho tot amb un somriure interior sincer i amplíssim. Despertar la joia en els altres segurament està a l’abast d’uns pocs. Són els déus.

Caminar abans que córrer

Fugir no serveix de res. La realitat ens atrapa abans de fer la primera passa. Mirar cap a una altra banda, amagar el cap sota l’ala, tancar els ulls o tirar-s’ho a l’esquena és sempre inútil. Allò que ha de ser, tard o d’hora serà i, arribat el moment, cal que ho vivim amb honestedat.

Diuen que les persones, depenent de les situacions, adoptem el rol de víctimes, agressores o salvadores. Identificar-se amb el rol és cosa de l’ego, però l’esperit no ho entén. Per evitar-ho o acceptar-ho necessitem sortir de nosaltres mateixos, sospesar les situacions semblants que hem viscut, visualitzar el rol que hi juguem i sentir, amb el cor a la mà, que volem anar més enllà d’aquesta simplicitat, deslliurar-nos de la cuirassa i continuar aprenent.

N’hi ha prou amb provar-ho.

Estem a un lloc i no a un altre amb totes les conseqüències.

https://co.pinterest.com/pin/546976317239677657/