Feeds:
Entradas
Comentarios

Pregunta’t què et mou

Ahir acabava un conte amb repunts irreverents sobre la mort i avui dematí m’assabento que en Carles Capdevila ja no és entre nosaltres. Casualitat? Després he pensat que ja és el segon Carles periodista que se’n va en pocs anys, l’altre era un conegut, una persona que em despertava molta simpatia, i trobo semblances en l’estil d’ambdós: ment ràpida, ploma afilada, humor irònic. Potser el meu Carles va brillar menys en la professió… Tan se val, tenia una veu bonica, una mirada sincera, una dona encantadora i forces per embarcar-se en projectes suïcides i lluitar contra molins de vent gegants a qualsevol edat. Coses dels Carles.

Els dos van dur la professió aferrada a l’ànima fins el darrer moment. Coses dels Carles.

Els dos van deixar un buit enorme. Coses de Carles.

Vull creure que la passió per l’ofici els va donar molta vida i els en va llevar poca, si no…

Com veieu, fer-me dubtar també és una cosa dels Carles.

 

Un cel clar

Ja ha passat. Semblava que aquest moment no arribaria i els núvols negres es quedarien instal·lats per sempre al nostre damunt, però escampen. Després de tres intensos dies en els quals basculava entre l’esperança i el dubte, et miro i respiro alleujada. Descanses amb la panxeta plena. Per fi.

No hi ha cap llibre que serveixi per apaivagar la por d’una mare primerenca que veu el seu nadó patir, plorar sense consol, perdre el color i les ganes de riure. No, per això no hi valen les paraules dels altres. La racionalitat i els temors no casen. Cal viure-ho.

Respiro, t’observo i el cansament gairebé desapareix. És increïble comprovar com la natura ens ha fet tan forts físicament. Al llarg d’aquests vint mesos ho hem experimentat. L’amor i la confiança en l’altre són molt més poderosos que la genètica, l’equilibri nutricional i els calendaris redactats des de despatxos situats a milers de quilòmetres.

Som supervivents. Ets el meu supervivient. Lleonet.

Canvi de perspectiva

El govern balear trontolla. Res de nou. Estem acostumats als canvis de consellers, de polítiques, de discursos. Tots ho fan, tant si a l’Executiu hi ha un partit com diversos. No ens enganyem. Potser és inherent a la condició de polític de professió? Té relació amb la manca de voluntat de servei? O amb el fet que les persones confiem més en els amics i fem la vista grossa quan ens convé? Perquè, una cosa és clara: la burocràcia és lenta per alguns i rapídíssima per a d’altres.

I quina relaciò té això amb variar el punt de vista? Molta, ara us ho explic.

La senyora Ruth Mateu ha estat defenestrada de la Conselleria de Transparència i Cultura. Pobra cultura! La germana petita, l’últim mico. Sempre. Això no afecta només a aquesta llicenciada en dret i al seu equip, sinó a centenars de persones que depenen de les seves decisions. De la mateixa manera que si estiguéssim als anys cinquanta i s’extraviés una saca de cartes. Un drama, de veritat.

Quan tens un projecte i acuts al govern perquè te’l financiï o t’ajudi amb la seva infraestructura, has de passar per infinitat de reunions, telefonar, enviar correus, i, després, esperar, insistir, etc. Quantes persones es troben en aquest camí? Això sí que ens importa, conèixer la magnitud de la tragèdia, com quan tanca un hotel i posem l’accent en el fet que un centenar d’homes i dones perden la feina. Hem d’humanitzar les notícies, no centrar-nos tant en el destí del protagonista. De consellers, ja en trobaran. I més val que el triat es posi les piles i treballi al 150%. Té una feinada i, encara que per a ell (o ella) el temps no és or perquè té un sou més que envejable (gairebé 58.000 euros), els que han picat a la seva porta es troben en una situació de tot menys galdosa.

Tota aquesta parrafada serveix només per dir que m’agradaria llegir als diaris o escoltar a la ràdio la veu dels damnificats pels canvis que hi està havent a la conselleria esmentada, saber si el nou equip està per la labor d’avançar l’examen oral de català del nivell C1 prevista pel setembre, per exemple, que tindrà tot l’estiu en alerta a les persones que al maig es presentin a la prova. o si es deixarà de visites, inauguracions i concerts per accelerar l’execució d’aquelles iniciatives que tenien un sí o l’esperen. Si les quantifiquéssim i en coneguéssim el contingut, se’ns posarien els pèls drets. I pensar que hi ha funcionaris que els tenen arraconats i avorrits com ostres! És denunciable i no sé si incomprensible.

El dia que les persones poguem viure de l’aire, deixarem d’aspirar a la perfecció. Fins llavors, ulls oberts i orelles dretes.

Gràcies, Marie

Tots som un, tots duim al nostre interior la saviesa i la perfecció, així que si agraeixo a la Marie Kondo que m’estigui ajudant a deixar anar el  passat (revisar-lo almenys i ser conscient del pes o la importància que certs capítols i persones tenen o han tingut), és una manera de dir que m’estic coneixent, agrair-me la paciència, estimar-me una mica més i estimar més als altres. És díficil la teoria del tot o res d’Un curso de Milagros i tants altres, però si sento que l’energia ens condueix cap aquí, ho he d’abraçar de cor. No ho he fet encara, no sé si ho aconseguiré, malgrat això, defensaré aquesta manera de veure les coses i cercar la pau. Si ho pensem bé, no hem de fer res més important a la vida. La feina, la família i els amics passen a un segon terme. Relativitzar ens farà lliures. Us agrada la frase? Invent
ada total. Hahaha!

Marie KonLa magia del ordendo. Un nom senzill i fàcil de recordar, una persona que ens proposa eliminar el màxim de possessions materials, quedar-nos amb allò que ens provoca alegria (Per què guardar aquell vestit horrible que et va regalar no recordes ja qui? I aquesta foto que ara et genera rep
ulsió? I el llibre que mai t’has llegit ni et llegiràs?) i revisar el passat per centrar-nos en el present. Sentir i no pensar! Rodejar-nos de bellesa i amor! Rituals! Una teràpia que m’atrau, m’agrada, em sembla lògica i funcional. Diu ella que quan acabbes d’eliminar i ho ordenes tot veus les coses tan clares que les forces per fer el que necessites vénen gairebé soles. Genial! I com que voler és poder…

Gràcies, Marie. No et diré gurú, ni guia. Tots som un i duim la saviesa a l’interior. Som. Ens hem trobat i segurament influirem una en la vida de l’altra quan i de la manera que menys esperem. Les causalitats són precioses, belles, perfectes, màgiques i misterioses. Gràcies.

Dos fan un

La maternitat comporta solitud. Pot ser volguda, obligada, casual… Almenys jo la sento i en sóc conscient, no víctima; viure-ho així seria haver-hi arribat amb les mans buides.

Dia per flairar

Tot té el seu temps, el seu ritme, el seu so i, fins i tot, la seva olor, encara que costi definir-la, desxifrar-la o ser-ne conscient. El matí d’avui, quina essència desprèn? No ho tinc clar. És una mica tímida, d’un rosa pastel, lleugera, dolceta, fresca, petita i manejable. Te’n pots fer un tip sense quedar massa plena i perdre els sentits. També té gust de retrobada, d’aquelles que esperaves i no et sorprenen: està tenyida de quotidianitat. És el poder de les paraules que sempre ens envolten! Gràcies, paraules. Gràcies, imatges del pensament. Gràcies, univers. GRÀCIES.

Retorn al fred

En ple estiu, res tan reconfortant com una bona novel·la ambientada al nord, a un poble tranquil i bell on, suposadament, la pau és només la superfície d’una societat viciada i guerxa: Fjällbacka. Evidentment, no deu ser ni una cosa ni l’altra, però la veritat, quan es tracta de llibres, poc m’importa. La imaginació vola… i tot adquireix un sentit de boirina. La ment s’estova, l’entorn esdevé flonjo, volàtil, llunyà… No hi ha res al món més fantàstic que llegir. Les penes deixen de pesar quan les mans senten el tacte d’una bona història. Si a això li afegim la passió mental pel fred, Camilla Läckberg frega la perfecció.  És a dir, la tarda d’avui ha estat perfecta, almenys momentàniament.

Després d’uns quants intents fallits per trobar una novel·la de qualitat a la biblioteca, he tornat als orígens, a la seguretat, al plaer amb majúscules. Si em va agradar tant Les filles del fred, ara no tindré una mala experiència -he pensat-. Hi ha coses inamovibles. I ara tinc l’avantatge de ser mare i poder-me posar una mica més a la pell de la protagonista.

El tercer volum de la sèrie ambientada al municipi coster, passa a l’hivern, com m’agrada a mi. Tot està tenyit de la incomoditat del fred que em fa sentir tan viva. Sens dubte, es tracta d’un personatge més. El fred li confereix al dia a dia un color més, com si tots els que s’hi enfronten fossin herois, déus, supervivents.

Fjallbacka