Feeds:
Entradas
Comentarios

El camí a l’eternitat

Arxivar, recordar, imaginar un futur millor… La necessitat que a vegades tenim d’explicar-nos prové d’un ego insaciable, encara que també ens ajuda a tornar a la nostra essència. Alguns som sentimentals, d’altres pràctics, imaginatius, repetitius, divertits… Les persones fem tan honor a la diversitat i duem tanta ingenuïtat a dins que em costa no estimar el gènere humà. Al cor de molts homes i dones s’hi arriba mirant-los amb els ulls nets, sense prejudicis, com si fos la primera vegada que els veiem i no en tenim informació. Quin exercici de presència més interessant! Si estem aquí, no hi ha Jo, només Tots, o l’Un, o l’Univers preciós i romàntic, esquitxat d’estrelles que neixen i moren, foc, llum, silenci, moviment. Eternitat.

univers

Anuncios

Un caseta amb jardí

Tenia les mans molsudes i vermelles de rentar els plats. Les ungles, sempre arran. Neta, metòdica, sàvia, vital. La Teresina no sap com la vaig estimar i com em va ensenyar a ser més bona persona. Feia safareig sense malícia i cuinava com els àngels. Per ella, tots els infants eren bonics i llestos. Els anys l’han desdibuixada i, esclar, en queden els millors records: abraçades, rialles, passejades i una simpatia desbordant que no he tornat a trobar. També era ingènua i li costava llegir i escriure, però, tot i això, hi confiaria els meus tresors. Si en Leo i la Sol la conseguessin, l’adorarien, perquè tenia aquesta senzillesa a l’hora de veure el món, un gaudir el moment i no parar. Poques vegades la vaig veure cansada i enfadada, cap. Podia renyar-te i no deixaves d’estar-ne agraïda. Tan honesta, tan servicial… I la gent li corresponia donant-li feina i fent-li regals. Si va sortir de Catalunya segur que va ser acompanyant a algú per a qui treballava i que li pagava bé. I que se l’estimava. Ho crec. Crec que ha escrit una pàgina de la història de Les Borges Blanques que moltes persones voldrien llegir i que, mentre ho fessin, plorarien, de pena i d’amor per ella. Tan petita que semblava i tan gran que era.

Teresina, me n’alegro tant que et poguessis comprar la caseta amb jardí! Tant! Te la mereixies i sé que hi vas ser feliç i no vas retreure mai a ningú haver tingut una vida petita. Mai. Quan encara tenies forces i ganes vas bastir una llar perfecta, bella i acollidora. Quina sort haver-la pogut compartir. Gràcies.

Comoditat i història

Dues paraules aparentment inofensives que corren en perill d’excloure’s, en un sentit només: si una es fa moooolt gran, la primera, l’altra gairebé desapareix dels nostres caps. La relació se m’ha fet palesa mentre feia una cosa tan quotidiana i relaxant com rentar plats.  Cada vegada que m’hi poso recordo el sentiment d’estranyesa que vaig tenir quan una coneguda va venir a casa i a l’entrar a la cuina es va esverar en veure que no tenim rentavaixelles. I com t’ho fas? Quina pèrdua de temps!, va exclamar, i jo em vaig quedar perplexa. Sóc idiota o alguna cosa semblant? No! Rentar plats no és tan difícil com talar arbres, dic jo. És… una tasca. Hauria d’estalviar aquesta temps per a fer què? No ho entenc. Si no rentem roba, ni escombrem, ni escurem plats ni cuinem oblidarem les coses més senzilles, dependrem de màquines, electricitat, doblers… La comoditat està bé, però no tenir-la les 24 hores del dia és necessari. Les mans, les nostres mans, que ens han ensenyat a pintar, esculpir, tocar instruments, primer de tot han sostingut els nostres infants, han cosit robes per no passar fred, han construït llars i encès el foc. No ho podem oblidar ni deixar de passar gust de fer les coses per nosaltres mateixos.

óna’ns el teu suport en el concurs de relats: “Rosa Sant Jordi”, organitzat per rosessantjordi.com especialistes en roses per Sant Jordi. Vota al final del relat

 

El vestit de núvia

Una llum intensa la despertà. Eren les set. Havia dormit com un infant: llargament, dolçament, sense interrupcions ni somnis. Se sentia tan plena que saltà del llit. I llavors, el veié. El Vestit. Quin vestit! Elegant i bell. D’un blanc trencat discret, transparència acabada en tirants, cenyit a la cintura i una faldilla una mica oberta just per fer-la voleiar i suggerir les formes. La gasa que la cobria, estampada de roses de diversos colors: grogues, blaves, vermelles. Se n’havia enamorat a l’instant i ara que s’acostava el moment de lluir-lo no podia esperar. El vestit la cridava amb desfici! Muda’t, corre, que avui és Sant Jordi, li deia. I ella l’escoltà i sortí rabent amb les sabates a mig posar.
En trepitjar el carrer i rebre l’escalfor del sol, ocorregué. El vestit prengué vida, les flors tornaren a la seva essència de pètal. Tot brillava. I la núvia començà a ballar.

 

https://www.rosessantjordi.com/ca/concurs-roses-sant-jordi/el-vestit-de-nuvia-2.html

Vota per aquest relat en el Concurs Roses per Sant Jordi

Entre l’u i el dos

M’agafes amb força, mossegues.

T’aferres al pit, a la vida.

Violència, supervivència,

tan innocent i justa,

tan anhelada i, tanmateix…

per alguns menyspreada.

 

Tota l’existència, tot el temps passat,

pren sentit quan u és dos:

Ens emmirallem,

ens meravallem,

ens necessitem en aquests mesos iniciàtics de simplicitat, rialles i amor.

 

Quan et sento aprop deixo de ser un Jo perdut,

un ésser dividit, dubtós i fràgil.

Som bellesa, art, plenitud,

respiració completa,

Feminitat.

 

Descansa, amor meu, damunt el cos que se t’ofereix.

Dorm, amor meu, que converteixes l’espai en somni.

Riu, filla meva, i desfés tota la ira amb la dolçor de la Veu.

I no oblidem mai que vàrem sentir-nos cel.

 

amor

Aprendré a dibuixar-te

Em sento tan afotunada,

que l’amor no m’hi cap al cor.

Em sento tan il·lusionada,

que podria esfondrar un exèrcit amb l’alè.

Em sento tan ufanosa,

que superaré els límits i aprendré a dibuixar-te.

Perquè, filla meva,

no hi ha res més bell al món que dur la teva imatge gravada,

amb sang, amb tinta, amb carbó o grafit,

als braços, a les cames, a l’esquena o al pit.

 

Enamorament

He sentit tantes vegades la mateixa frase que he acabat repetint-la com un lloro, encara que no la cregui fermament. Tothom s’entesta en dir-la i així els pares arribem a creure que no estem gaudint del moment, encara que ho estiguem fent. Incongruències de la modernitat, toca’t els nassos.

No em passo tot el dia mirant-la perquè em sento ridícula i perquè la meva filla no és quadre; també necessita el seu espai. De fet, vaig llegir que als infants no els agrada sentir-se observats. Pobrets! Ho tenen clar. Ara, d’aquí a flagelar-me inútilment hi ha unes quantes passes.

La veritat és que poques coses són tan belles com observar un nadó. És natura pura. Les seves reaccions no tenen filtres. Intenten fer una cosa i ho proven una vegada i una altra, sense por, sense consciència de risc, també. I fascina tant! La sang corre més ràpid per les nostres venes, els temps més de pressa, et perds en els seus ulls rodons de personeta al·lucinada, vibres amb el moviment de les seves camarrines, sempre en moviment, et mors de ganes de mossegar aquests ditets que semblen botifarrons i llavors te n’adones… que t’està mirant, profundament, intensament, amb tot el seu cos. I  l’abraces ben fort, no pots fer res més, l’univers, que ets tu mateix, t’ho demana a crits.

Embogir d’amor, heus aquí l’acte més sa, salvatge i necessari per fondre’ns amb la divinitat.

20181129_173454-1