Feeds:
Entradas
Comentarios

Canvi de perspectiva

El govern balear trontolla. Res de nou. Estem acostumats als canvis de consellers, de polítiques, de discursos. Tots ho fan, tant si a l’Executiu hi ha un partit com diversos. No ens enganyem. Potser és inherent a la condició de polític de professió? Té relació amb la manca de voluntat de servei? O amb el fet que les persones confiem més en els amics i fem la vista grossa quan ens convé? Perquè, una cosa és clara: la burocràcia és lenta per alguns i rapídíssima per a d’altres.

I quina relaciò té això amb variar el punt de vista? Molta, ara us ho explic.

La senyora Ruth Mateu ha estat defenestrada de la Conselleria de Transparència i Cultura. Pobra cultura! La germana petita, l’últim mico. Sempre. Això no afecta només a aquesta llicenciada en dret i al seu equip, sinó a centenars de persones que depenen de les seves decisions. De la mateixa manera que si estiguéssim als anys cinquanta i s’extraviés una saca de cartes. Un drama, de veritat.

Quan tens un projecte i acuts al govern perquè te’l financiï o t’ajudi amb la seva infraestructura, has de passar per infinitat de reunions, telefonar, enviar correus, i, després, esperar, insistir, etc. Quantes persones es troben en aquest camí? Això sí que ens importa, conèixer la magnitud de la tragèdia, com quan tanca un hotel i posem l’accent en el fet que un centenar d’homes i dones perden la feina. Hem d’humanitzar les notícies, no centrar-nos tant en el destí del protagonista. De consellers, ja en trobaran. I més val que el triat es posi les piles i treballi al 150%. Té una feinada i, encara que per a ell (o ella) el temps no és or perquè té un sou més que envejable (gairebé 58.000 euros), els que han picat a la seva porta es troben en una situació de tot menys galdosa.

Tota aquesta parrafada serveix només per dir que m’agradaria llegir als diaris o escoltar a la ràdio la veu dels damnificats pels canvis que hi està havent a la conselleria esmentada, saber si el nou equip està per la labor d’avançar l’examen oral de català del nivell C1 prevista pel setembre, per exemple, que tindrà tot l’estiu en alerta a les persones que al maig es presentin a la prova. o si es deixarà de visites, inauguracions i concerts per accelerar l’execució d’aquelles iniciatives que tenien un sí o l’esperen. Si les quantifiquéssim i en coneguéssim el contingut, se’ns posarien els pèls drets. I pensar que hi ha funcionaris que els tenen arraconats i avorrits com ostres! És denunciable i no sé si incomprensible.

El dia que les persones poguem viure de l’aire, deixarem d’aspirar a la perfecció. Fins llavors, ulls oberts i orelles dretes.

Gràcies, Marie

Tots som un, tots duim al nostre interior la saviesa i la perfecció, així que si agraeixo a la Marie Kondo que m’estigui ajudant a deixar anar el  passat (revisar-lo almenys i ser conscient del pes o la importància que certs capítols i persones tenen o han tingut), és una manera de dir que m’estic coneixent, agrair-me la paciència, estimar-me una mica més i estimar més als altres. És díficil la teoria del tot o res d’Un curso de Milagros i tants altres, però si sento que l’energia ens condueix cap aquí, ho he d’abraçar de cor. No ho he fet encara, no sé si ho aconseguiré, malgrat això, defensaré aquesta manera de veure les coses i cercar la pau. Si ho pensem bé, no hem de fer res més important a la vida. La feina, la família i els amics passen a un segon terme. Relativitzar ens farà lliures. Us agrada la frase? Invent
ada total. Hahaha!

Marie KonLa magia del ordendo. Un nom senzill i fàcil de recordar, una persona que ens proposa eliminar el màxim de possessions materials, quedar-nos amb allò que ens provoca alegria (Per què guardar aquell vestit horrible que et va regalar no recordes ja qui? I aquesta foto que ara et genera rep
ulsió? I el llibre que mai t’has llegit ni et llegiràs?) i revisar el passat per centrar-nos en el present. Sentir i no pensar! Rodejar-nos de bellesa i amor! Rituals! Una teràpia que m’atrau, m’agrada, em sembla lògica i funcional. Diu ella que quan acabbes d’eliminar i ho ordenes tot veus les coses tan clares que les forces per fer el que necessites vénen gairebé soles. Genial! I com que voler és poder…

Gràcies, Marie. No et diré gurú, ni guia. Tots som un i duim la saviesa a l’interior. Som. Ens hem trobat i segurament influirem una en la vida de l’altra quan i de la manera que menys esperem. Les causalitats són precioses, belles, perfectes, màgiques i misterioses. Gràcies.

Dos fan un

La maternitat comporta solitud. Pot ser volguda, obligada, casual… Almenys jo la sento i en sóc conscient, no víctima; viure-ho així seria haver-hi arribat amb les mans buides.

Dia per flairar

Tot té el seu temps, el seu ritme, el seu so i, fins i tot, la seva olor, encara que costi definir-la, desxifrar-la o ser-ne conscient. El matí d’avui, quina essència desprèn? No ho tinc clar. És una mica tímida, d’un rosa pastel, lleugera, dolceta, fresca, petita i manejable. Te’n pots fer un tip sense quedar massa plena i perdre els sentits. També té gust de retrobada, d’aquelles que esperaves i no et sorprenen: està tenyida de quotidianitat. És el poder de les paraules que sempre ens envolten! Gràcies, paraules. Gràcies, imatges del pensament. Gràcies, univers. GRÀCIES.

Retorn al fred

En ple estiu, res tan reconfortant com una bona novel·la ambientada al nord, a un poble tranquil i bell on, suposadament, la pau és només la superfície d’una societat viciada i guerxa: Fjällbacka. Evidentment, no deu ser ni una cosa ni l’altra, però la veritat, quan es tracta de llibres, poc m’importa. La imaginació vola… i tot adquireix un sentit de boirina. La ment s’estova, l’entorn esdevé flonjo, volàtil, llunyà… No hi ha res al món més fantàstic que llegir. Les penes deixen de pesar quan les mans senten el tacte d’una bona història. Si a això li afegim la passió mental pel fred, Camilla Läckberg frega la perfecció.  És a dir, la tarda d’avui ha estat perfecta, almenys momentàniament.

Després d’uns quants intents fallits per trobar una novel·la de qualitat a la biblioteca, he tornat als orígens, a la seguretat, al plaer amb majúscules. Si em va agradar tant Les filles del fred, ara no tindré una mala experiència -he pensat-. Hi ha coses inamovibles. I ara tinc l’avantatge de ser mare i poder-me posar una mica més a la pell de la protagonista.

El tercer volum de la sèrie ambientada al municipi coster, passa a l’hivern, com m’agrada a mi. Tot està tenyit de la incomoditat del fred que em fa sentir tan viva. Sens dubte, es tracta d’un personatge més. El fred li confereix al dia a dia un color més, com si tots els que s’hi enfronten fossin herois, déus, supervivents.

Fjallbacka

Et recordo, amb mesura

Parlar del passat pot arribar a ser patològic, ho sabem tots, però quan hi ha persones que semblen haver esborrat capítols sencers de la vida, no fa pena, també? I no es tracta d’amnèsia. Poca broma.

Per ventura jo peco de voler recordar i, com que de memòria no vaig massa fina, escric molt. O escrivia. A vegades, quan he rellegit el diari de finals dels vuitanta, m’he avorrit i tot. Jajajaja!!!! Els interessos d’una nina -perquè jo, al 12 i as 13, era ben nina, res d’adolescent- són ben diferents als d’una adulta. I si ens referim a una mare, encara més. Per tant, recordar per recordar o obsessionar-se en immortalitzar-ho tot, no té sentit. Ara bé, passar per la vida amb els ulls embenats, opino que tampoc. I aquí arriba, finalment, el motiu del títol de l’entrada que ningú llegirà: Et recordo, amb mesura. M’ha quedat guapo, eh? Millor, que el contingut no mata gens. 😉

Duc anys intentant assimilar que els meus pares no recordin res de quan jo era petita: ni nadó, ni nina. No van compartir experiències? No estaven enamorats del seu bebè? Hi ha tantes coses d’en Leo que no podré oblidar que m’estranya que a uns altres pares no els passi: anècdotes, sorpreses, alguna emprenyada i un sentiment amorós enorme i gegant que ho omple tot. De mi, només sé que es llevaven tots dos per donar-me el biberó (un l’escalfava i l’altra me’l donava, cosa poc pràctica), m’agradaven les papilles de fruites i era tranquil·la. Estrany…

Morir i renéixer

El somni d’un part perfecte va morir i alguna cosa molt poderosa que no puc definir va substituir-lo. No vull dir que vaig néixer com a mare i vaig deixar de ser filla o nena, perquè no crec que un canvi així es pugui produir de la nit al dia. Va ser una transformació lenta i, com l’acceptació d’una malaltia mortal, esquitxada de fases, feta d’emocions punyents: sorpresa, amor, força, por, incertesa, dolor, orgull, culpabilitat, ressentiment…i vincle. M’atemoria horrors que la nostra comunicació fos dèbil i no hi hagués la unió que imaginava, però el vincle hi és, preciós i apassionat. Com tu, Leo.

Van ser moltes hores, encara que el cos (i la ment) no ho recorden així. En Jordi es va desmaiar, ens van canviar del paritori 3 al 4 -la qual cosa em va saber una mica de greu- i el doctor Gijón va assegurar-me que seria el dia més important de la meva vida. Crec que no serà així, però per ventura em caldrien unes quantes vides per confirmar-ho. Tan se val.

Diversos angelets van baixar del cel el 19 d’agost de 2015 per acompanyar-nos als tres. Uns vius i d’altres morts. Hi van ser al principi, quan no hi havia molèsties, i durant les doloroses contraccions. Hi van ser quan seia al balancí, mentre bevia suc, i també quan m’esquinçava per dins. M’acompanyaven durant les ascensions a la muntanya i m’alleujaven durant la davallada. Uff!! Un mal molt intens que ni una dutxa d’aigua calenta podia pal·liar.