Feeds:
Entradas
Comentarios

Poesia del dia

La lluna ens consola d’un cel sense estrelles,

del sostre grisós d’una vida a ciutat.

Enyor de família, desig d’infantesa,

a ulls clucs és bressol l’amiga tristesa

perquè no hi ha estius: la mar s’ha assecat.

 

Ja no tornarem a sentir la remor

de música alegre de festa major,

que puja fins casa enduta pel vent

i entra ferotge pel balcó de ponent.

 

Encara desperta els dos peus movia,

com si al passeig divertida em trobés.

I una hora més tard potser m’adormia,

somiava els teus llavis. Teva, res més.

9302132-huge-sea-waves-vector-grunge-illustration-of-nature

Exordi, de Ponç Pons

Avui no hi ha confinament que valgui. És dia de poesia! El dia de conèixer Ponç Pons, el Poeta, un enamorat de Menorca i de la vida que transmet pau i amor en la conversa i bellesa en les composicions que escriu. Parlar amb ell és carregar les piles, llegir-lo, sadollar-se d’imatges, donar plaer a l’inconscient. Potser per això no m’he pogut resistir. He aturat en la meva recerca i he gaudit descobrint i recitant un dels seus textos, el poema que obre el volum “El Salobre”. Mar, mots, melangia… Una preciositat amagada rere una paraula de pronúncia desafinada, “Exordi”, que no vol dir res més que “introducció d’una composició literaària”. Ho he hagut de cercar, sí, no en recordava el significat.

Les roses de Ronsard ja s’han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l’illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n’he tret dos fills
de l’íntim pou dels anys un vers d’enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d’infant
M’estic fent vell i torn a llegir Shakespeare

Llegiu-lo també vosaltres en veu alta. És exquisit.

 

El set és un número màgic i, per tant, aquest dia també ho hauria de ser. Si jutjam pel bon temps, les mostres d’afecte rebuts, el gust del dinar, l’alegria de la música que ens ha envoltat i el retrobament amb persones que feia dos mesos que no vèiem, ho ha estat. Malgrat això, la sensació de repressió em persegueix encara. Mirar l’hora per sortir de casa, defugir les mirades de rebuig de les persones que van amb mascareta de cinquena generació i no entenen que puguis somriure, comprovar la indignació dels coneguts de les xarxes… Sortir del reducte familiar i encendre l’ordinador o mirar per la finestra dol, colpeix. Quina misèria que surt a la llum aquests dies! Tanta bilis, tant d’odi, tanta intol·lerància. Em mir per dins i estic amb relativa pau amb mi mateixa, la qüestió és: Per què em costa tan trobar-la fora?

64e3d3bcfc9f3c6e4a12fd37900a275a

Foto: Monica Custodio

N’Artur Kellner sempre fa broma i parla de la quarentena. I tant! Ja l’hem superada i a partir de diumenge alguns pares ens podrem sentir una mica lliures, una mica respectats. La nostra veu ha estat escoltada?Potser.

Vaig llegir no sé on que les persones no podem ser historiadores de la nostra època. Per molta fredor que hi posem a la mirada, són els anys i els fets també posteriors allò que serveix als especialistes, de la mateixa manera que una vida no és completa fins la mort.

Mort. Fi. Reinici. Por. Inexperiència. Tots estem molt filòsofs des de fa uns dies i pensem en la mort, la sentim a prop, no perquè ens pugui tocar, que això és obvi, sinó perquè està present als mitjans, a les xarxes socials, a les famílies, a les converses. I és bo! Necessari. Ens hem allunyat tant de la mort i dels rituals! Tant de bo pogués escriure aquesta paraula i no sentir un punt de tristesa. De dolor, més aviat. L’aflicció és dolça… No paralitza. Gaudir dels dies blaus… Quin romanticisme! Quina veritat! Del dolor i la por a la mort, en canvi, no en sé treure plaer encara.

Racionalment, però també amb el cor a la mà, crec que les persones ens podem anar apagant, podem ser testimonis del pes de l’existència, veure’ns reflectits en un tassó gairebé buit. I, tanmateix, continuar respirant, amb la mirada posada en un futur proper, esperant amb calma que la mà que fa de pont entre els móns toqui els nostres dits amorosament. Llavors, acomiadar-mos. Reunir les persones estimades i parlar-los amb sinceritat.

Exhalar l’últim alè acompanyat hauria de ser un dret. És inhumà que es prohibeixi als que saben que estan condemnats. Divins no ho som. Però hem d’aspirar a ser-ho.

Respirem. Estimem.

llum

Miro el calendari i em sorprèn comprovar que aviat durem un mes de confinament. I aquí no passa res. I aquí ens estimem més que abans. I aquí estem comprovant que els humans som la repera i n’hi ha més dels que val la pena conèixer que no el contrari. I no en tinc ni idea de com serà aquest estiu, sense macroconcerts, sense festes majors, sense aglomeracions, sense escola… Una bogeria! Visc en un astorament infinit. I un diumenge etern, estranyíssim. Cada dia que passa, un poc més habituada. Que fa una setmana que no trepitjo el carrer! Suposo que som conscients de l’excepcionalitat que estem vivint. Avui no puc escriure sobre res més.

I dir que els nins estan guapos i es passen el dia junts. És preciós!

optimized-maxW550-time

Coses que tenim, que no podem aturar i que, de tant en tant, ens falten. En Leo tot el dia li fa petons a la Sol i, per això, a voltes la nina el rebutja. A  la vegada, des de dijous em bull el cap: Encara que Som grans s’ha aturat dues o tres setmanes, m’han ofert de presentar el magazine nocturn Equip de guàrdia del 13 al 17 d’abril i pensar-ne els continguts és feina. Per una altra banda, superats els vint dies de clausura, en alguns moments se’m fa feixuc. Necessito sortir, caminar, trepitjar una llibreria, un parc. És llavors quan em tanco deu minuts a llegir.

Malgrat tot, el confinament està essent una oportunitat magnífica per enamorar-me encara més dels meus fills. En Leo ha descobert en bingo, les aquarel·les i juga moltes estones amb la Sol. Agafa una màrfega i s’hi posa a dins o la fa servir de tobogan, telescopi o transport. Està desenvolupant una gran capacitat per distreure’s amb elements quotidians i dependre una mica menys de nosaltres. Encara que no li agrada gens estar sol. Ostres que en això ens assemblem! I a la Sol no la coneixeríeu: diu quatre paraules, fa el joc simbòlic com si res, tria la roba que vol… Brutal.

Tampoc negaré que en alguns moments estic de mal humor. Pocs, però alguns, i crec que hem d’acceptar que són possibles. Hem de deixar que el nostre cos els senti i no reprimir-los, sempre que això no significa tupar la persones que tenim al costat, evidentment. Ni som persones perfectes ni ho hem de pretendre. Acceptem, no ens resistim. La culpabilitat és com la por: paralitza i mina. Si estem malalts, aparquem la culpa. Pot semblar un consell fàcil, però segurament deixar de flagelar-nos serà una de les lliçons de la vida que més ens costarà d’aprendre. Els gens i l’educació pesen tant…

autumn-girl_23-2147496662

 

Escric confinament i internament ric perquè penso en confitament, tal com ho diu l’Angelines, el personatge més tendre de La competència. És l’únic programa de ràdio que escolto amb fidelitat. Desconnecto, a vegades em tronxo i d’altres penso que hi ha persones que tenen un punt de vista semblant al meu. Si les ones no ens duen això, poc futur els veig. D’informació no es pot viure. Per això us dic: Visca els programes d’humor!

Doncs això, poca ràdio i poca tele aquestes setmanes. Ara, d’un llibre no me n’estic. I sort que abans de la crisi em vaig comprar un de l’Agatha Christie per 3€ al Re-read que si no… Morta!

No sé si us passa que hi ha autors o autores que tornen com els boomerangs. Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Charlotte Brontë i Agatha Christie són els meus; bé, els que ara mateix recordo (Alexandre Dumas també hi té el seu lloc, que les aventures no caduquen). Tots ells, autèntics salvavides. Gràcies Gutemberg! I ara toca Christie. L’única. La inimitable. La superproductora d’històries de misteri. Va ser un geni i no crec que ningú la superi mai.

Està de moda analitzar i al mercat hi ha desenes de llibres que expliquen quines són les claus de l’èxit d’una novel·la, però per molt que te’ls llegeixis mai escriuràs amb l’autenticitat d’una persona que du l’estrella a dins. Els cursos et poden donar eines, però l’espurna que et permet arribar als corets no es compra amb doblers.

Llegir-la, senyora Christie, és sempre un plaer i una lliçó.

agatha-2_5bab78d4_1280x1463