Feeds:
Entradas
Comentarios

Arenes movedisses

Mir el diccionari i em surt sorramoll, sorra movent, barreja d’argila i aigua. Em sent això, terra que es belluga de manera inconscient. Quina bona definició! Vaig i vinc, caic i m’aixec, plor i somric. I l’entorn se’m fa petit.

I endavant

Llàgrimes. N’he vessat poques. Es creen a poc a poc i construeixen un sentiment d’impotència dèbil. Cauen lliures, necessàries, i, mentre la vida absurda de diumenge respira, passa un ocell, rabent. Les seves ales esteses em recorden l’ànima que ens ha deixat i ara s’agombola amb la resta d’estrelles. Papa, jo no sóc àngel ni estrella i parlo una llengua arcaica i bruta que no em permet entendre’m ni amb aquells que, en teoria, són els meus iguals. Petits, insignificants, orgullosos, els humans no en sabem res de la vida, per això ens sacseja a cops. Quan despertarem?

Drama i serenitat, foscor i llum, grisos i colors. La vida és una tria constant entre el deixar-se endur i la resistència al canvi, la comoditat d’allò conegut i la por o expectativa a allò desconegut i misteriós. Ens entestem en titllar els fets de bons o dolents, veure el món des d’una dualitat dolorosa. I el dolor existeix. I la pèrdua. Però també l’alegria i l’amor.

Com tothom, preferesc viure a sobreviure. Viure sembla difícil… Estem acostumats a una altra cosa. I això li passava a la meva novel·lista predilecta, la Mercè Rodoreda. Jo no sóc com ella, però també estic enamorada de les paraules, que m’han salvat en els moments tristos. El diàleg que s’estableix quan escrius és una manera d’enfrontar i acceptar les ferides. No sé per què en aquesta etapa tan clau de la meva vida no m’ha fet falta. No he llegit ni he escrit des que vaig saber que el meu pare estava malalt i sabia que era el final. Ara reconnecto amb les idees i la imaginació escrita, tres setmanes després de l’inici del canvi.

Heus aquí el darrer fruit de la meva fascinació per Rodoreda, publicat enmig del caos. Gràcies als que l’han fet possible! Que sou uns quants.

https://www.elsaltodiario.com/literatura/la-dimension-mas-soberbia-y-tragica-de-merce-rodoreda

Sí, ella un altre cop. I tornarà. Li demano que torni per amarar-me de tragèdia, lluita i una malaltissa melangia que ha format part de la meva vida i no sé si he desterrat o continua ben a la vora, xiuxiuejant la seva cançó, fluixet, suaument, sempre a cau d’orella… La tonada dolça de la tristor amarga.

Rodoreda, l’egocèntrica i ambiciosa escriptora barcelonina que volia fer tremolar Déu amb les seves metàfores. A voltes, aquesta lletraferida exiliada, que va caure, com tantes altres dones, en el parany d’un amor correspost només a mitges, es deixava endur pels seus dimonis interiors i vomitava retrets, enveges, laments interminables. Es planyia a sí mateixa i es col·locava a l’extrem oposat de la dignitat (sabem que en temps de misèria serveix de poc) per més tard desdir-se’n i demanar als seus interlocutors que no prenguessin per serioses i certes les seves peticions, mots que ja havien arribat com sagetes al fons del cor dels bons amics que va tenir. Un punt bandarra, la Mercè Rodoreda. Un punt animal, exagerada i infantil. Quan s’endinsava en la tragèdia feia també créixer el mite, tintava de novel·lesca la seva existència d’heroïna solitària, de persona incompresa i enganyada per la vida. Una versió d’ella mateixa, res més. O potser la única? Mai ho sabrem.

A “Cartes a l’Anna Murià” veiem una Mercè destrossada per la magror que li imposa la guerra a França, una dona ferida per les circumstàncies, amb tants desitjos de lletra i tantes obligacions de menjar i lloguer. Però, sobretot, una Rodoreda venjativa i gairebé cruel. La constant: una relació amorosa desequilibrada amb en Joan Prat, conegut com Armand Obiols. Què li trobava a aquest intel·lectual callat, casat com ella i amb la família passant penes a Barcelona?

Llegir les cartes de la Mercè a l’Anna és aventurar-se en la nuesa de les seves obsessions, mirar de cara la seva ombra, l’inconscient, participar d’emocions descarnades i brutals. Quan escriu a l’Anna concentra en pocs crits els traumes que la van modelant, que maten el seu desig d’atenció. La varen salvar els deliris de grandesa i l’escriptura. Malgrat això, la pau, no la va saber trobar.

L’epíleg del llibre inclou un meravellós escrit de Margarida Puig, la muller de l’únic fill que tingué Rodoreda, en Jordi Gurguí, i dic meravellós perquè allò que s’hi conta no havia sortit mai a la llum, crec, i ens permet conèixer una altra cara de l’escriptora. Mercè Rodoreda fou una mare absent. Com em costa entendre-ho! A les cartes a l’Anna anomena en Jordi dues vegades i prou. D’ell deia que li feia nosa. Per llogar-hi cadiretes, vaja. Després, quan viatjava furtivament a Barcelona, el veia. Fins i tot va assisstir al seu casament! I, anys més tard, treia a passejar, d’un en un, els seus néts. La Margalida explica que se sentia còmode fent d’àvia excèntrica. Ja ho dic jo, que la façana la devorava. La qüestió és: en morir, no se’n va doldre de la seva angúnia a mostrar determinats sentiments?

Allò que més enlletgeix aquesta autora que tan perseguiexo és, sens dubte, l’obstinació pels diners. Embruten cartes, embruten les converses amb el seu fill, embruten, embruten, embruten. En tingué i en cercà més. La tirada pel luxe crec que fou la ximpleria més grossa que la seduí. Al cap a i a la fi, era ben humana la Mercè Rodoreda.

A baix la productivitat!

Un amic em va dir a finals d’any: “Gaudeix, balla, canta, despreocupa’t, que el show comença el 2021″. I el meu show ha estat, fins ara, amarar-me de la passió i l’amor de la meva filla, dansar més i obrir-me a la bellesa en tota la seva dimensió. Crec, sincerament, que, si podem, ens hem de donar espai per fer allò que ens commou. Les obligacions no sempre són tan feixugues ni tan obligacions com creiem, l’ego i la ment els posen més pes i ens atabalen. Si aturam, escoltam i sentim.

El tren de la vida ens demana frenar sense por.

Herència que torna

Pocs dubtes tenc sobre l’amor dels pares cap als fills. Poden ser maldestres, orgullosos, autoritaris i maniàtics, però, en el fons, el deliri cap a les criatures que només els demanen tendresa i atenció i els fan riure sense proposar-ho crema com una brasa. Ens tenen al cap, al cor i gravats a la pell. I això arriba un dia que se sent i es comprèn, encara que sigui el darrer.

Al llarg del camí, una part la compartim amb ells, la més intensa, aquella que ens marca i defineix. Aprenem a estimar allò que ells estimen i potser ens dol que no aprovin la nostra manera de pensar o actuar en algunes situacions. Adquirim d’ells hàbits i pensaments i, en una aturada del sender, decidim revisar la motxilla emocional. Hi veiem què és nostre i què els hem manllevat inconscientment. Llavors, els tornam les parts de la nostra personalitat que sabem sobreres i feridores perquè ells les treballin i continuam endavant més lleugers. Els hem tornat l’enveja, la sobreprotecció, algunes pors, l’hàbit de jutjar… I hem perdonat, tancat les ferides. També els donem les gràcies pel que ens fa somriure o badar la boca, ens apassiona i commou.

Quin viatge!

L’hora de l’estrella

Les biblioteques són lloc estranys, tenen vida, revelen a cadascú allò que vol. Al prestatge de les novetats, malposat en una filera, abandonat damunt d’una taula o a la pila dels retornats sovint t’hi espera un diamant. A vegades l’agafes i no trobes temps per fullejar-lo, d’altres el comences i se t’esmuny, no l’entens, i d’altres el paladeges amb una expressió de sorpresa a l’ànima. Durant hores o dies sou una parella ben avinguda i en acabar-lo, el buit, espurnes de passió, besllum del gran esclat, que per força ha de ser irrepetible. La clau és no tenir expectatives i deixar-se endur.

El futur, el present i el passat es piquen l’ullet i juguen a fet i amagar. Els trobes, justament, a les pàgines de les novel·les o arrapats als somnis. Amb les estrelles, això m’acaba de passar. Primer vaig tancar els ulls i va aparèixer un cel immens, un univers que m’envoltava. Els estels brillaven com si els veiés des d’un prat. L’endemà, L’hora de l’estrella, de Clarice Lispector, vingué a mi, es colà a llista de novetats.

No puc dir que sigui un llibre que pugui agradar. Hi explica la història d’una dona transparent, ella és, però no ho sap. Viu d’esma i, malgrat això, no coneix la desesperança, rep un cop darrere l’altre i acota el cap. Desencant i tendresa, filosofia i absurditat. Sens dubte, L’hora de l’estrella és un exercici d’estil únic i un cant a l’existència terrenal que es completa en el moment de la mort, quan l’actriu apareix per última vegada i rep tota l’atenció desitjada. Esdevé estrella. I després… allò que ve després cadascú ho sentirà amb una força punyent.

Estrelles… És l’hora de sentir l’amor de les estrelles, mirar a l’univers i sentir que el pots abraçar i travessar-lo. En despertar, haurem tornat a la nostra petita rutina i serà com un renéixer envoltada de claror.

Benvolgut tel blanc

Com una oració escoltada, la boira matinal d’avui no escampa i tenyeix els edificis de Ciutat d’irrealitat. Podem somiar desperts, imaginar que darrere cada arbre s’hi estén un bosc frondós, escoltar els estornells sense veure’ls, cantar a ple pulmó amb la certesa que tothom ens seguirà i farem caure les fòbies.

La calitja a tots ens abraça.

El rastre de l’hivern

Xiula un vent tímid. El cel s’ha tornat blanc. Els arbres mostren la seva caduca nuesa, l’essència. Són això. La resta, afegitons capriciosos del temps. No jutgen la seva bellesa ni la dels altres perquè se senten part de tot. Els admir, cada dia més.

Fa fred. Poc. Suficient. El sento al rostre, una lleu carícia, una salutació, un xiuxiueig: Sóc aquí. I li responc: Benvingut. Saps que t’esperava. Llavors em somriu amb una brisa nova que ve del nord i m’obliga a girar el cap vers les muntanyes. Sense neu, seques i polsegoses.

T’enyor. Ets vida. Torna, estimat hivern, emporta’t els homes i les dones d’aquesta terra cap a la instrospecció perquè així puguem volar fins a les estrelles.

Incongruències

Ahir, un sol de primavera, avui, una densitat incòmoda de manejar. Febrer entra amb una energia estranya, una imprevisibilitat altíssima. Tot és possible. Els somnis es confonen amb els fets que creiem viscuts, les converses imaginades es traslladen a la lliçó de vida i les mans es mouen sense un control aparent. L’inconscient reclama un espai en aquesta societat lògica i masculina, no perquè els homes en retenguin alguns fils, sinó perquè els sentiments que ens acosten a la mare fan tanta por als pobres d’esperit que só rebutjades per la massa. O la minoria. No sabem quants som. Segurament, molts. I tots treballem la paciència.