Feeds:
Entradas
Comentarios

El darrer diari

https://institucional.us.es/blogimus/2017/10/relojes-de-pendulo/

Els rellotges havien marcat la seva vida. Els estimava, els acariciava, escoltava amb delectança el tic-tac de la secundària. Abans de caure en la bonior de la becaina, una llambregada al pèndul i un somriure. Tic-tac, tic-tac. En obrir els ulls i percebre una lleu declinació de la llum que entrava pel balcó, tic-tac, tic-tac. En contemplar la Ramona posar els plats damunt la taula per sopar, tic-tac, tic-tac. I així durant anys. Els bons anys. Els anys de la companyia i les notícies.

Cada matí el cafè amb llet i el diari. Immaculat, sense arrugues. L’agafa amb les mans ben netes i l’alça. El plau especialment la capçalera blava, tant diferent a la majoria. Poca lletra a la portada, avui. I menys encara ahir.

Les notícies de política i internacional sempre li han semblat les més interessants, amb contingut. El país és prou gran per oferir varietat d’històries i historietes. Cada dia s’hi entreté una hora, pel cap baix. Després es vesteix i surten a passejar.

Per la Gran Via ressonen al seu cap els mots més durs que s’han llançat els mandataris, les xifres de l’atur, les imatges de guerra, les propostes de la joventut, els noms dels fenòmens naturals, els premis internacionals, les obres faraòniques, les gestes modernes. Una mica de tot. I a mida que els carrers passen va endinsant-se en el vaivé de les fulles, els aromes de les cafeteries i la felicitat que transmet la dona que fa cinquanta-dos anys que dorm al seu costat. L’agafa amb suavitat i fermesa. Avui també.

El sol crema i no s’imaginen que l’última volta està a punt de finir. Respiren calmosament, es miren, s’aprecien. Han après a valorar-se i deixar fer l’altre. La lliçó… s’acaba.

El d’avui serà el darrer passeig junts pel barri, el darrer diari llegit amb interès, la darrera becaina a la poltrona gastada, el darrer sopar amb cullera de plata, el darrer petó a la galta. Després d’avui el cor d’un deixarà de bategar i les rutines de l’altre perdran tot el sentit. Els espais compartits esdevindran grans fantasmes, les veus conegudes, grans destorbs. Després d’avui els ulls d’un supervivent seran regats per milions de llàgrimes i el tic-tac del rellotge de pèndol callarà. Fins un dia futur. Fins un dia que encara no està marcat el calendari, però existirà. I aquell dia també morirà alguna cosa. I en naixerà una altra.

Sahrauís

https://actualidad.rt.com/actualidad/267141-desierto-sahara-mas-grande-100-anos

La vida et guia i per molt que t’entestis en seguir un camí ella t’empeny cap a la banda que et toca. T’hi pots resistir, però… A aquestes alçades del partit, acabada gairebé la mitja part, ho tinc assumit i fins i tot em dóna certa calma. El pes de la voluntat es fon amb el dia present i el passat queda com un quadre, penjat al menjador. El pots mirar quan vulguis, ara bé, no el portes penjat de l’esquena. Ni vius al menjador!

Ho dic perquè aquesta vida descontrolada i canviant m’ha conduït fins al desert, a mi que sempre m’ha fet tanta por un espai sense aigua, i m’ha posat davant un mirall de muntanyes inacabables, turons de formes voluptuoses, vent i arena. Un mar de pedra. I m’ha demostrat que un poble lluitador i sense por a la mort ama amb un delit inabastable cada gra de sorra, cada acàcia, cada duna. I aquesta és la terra àrida a la qual se senten arrelats. No anhelen ciutats europees, boscos tropicals ni platges d’aigua cristal·lina. No necessiten aprendre anglès o estudiar una carrera a Harward per sentir-se plens. No. Demanen tornar a ser nòmades en llibertat, banyar-se a les seves aigües de l’Atlàntic, recuperar els darrers cent anys de repressió, guerra i exili. Tornar i prou. Tornar i sobreviure. Tornar i donar-se els uns als altres la pau.

Un lloc agradable

La llum entra amb total llibertat a la galeria del casalot de Les Borges Blanques, al carrer Hospital número 21. Tot són finestres. No hi ha ombres, només espai.

A la galeria corro amunt i avall, vaig de punta a punta. Puc estendre els braços i no abastaré les parets. Amplitud, silenci, escalfor o butaques aquí i allà per aturar-s’hi i canviar el punt de vista.

Al sofà que gairebé toca la porta del safareig hi ha tres coixins de tons crema que rasquen la pell. I són molt durs, incòmodes. Ara bé, mai m’ha importat massa. M’hi estiro i només percebo la calor de l’estiu lleidatà. I la pols, puntets daurats inacabables que clamen per jugar amb algú.

Sóc a la galeria quan la resta de la casa dorm i aprofito per obrir l’armari dels llibres i les llibretes antigues. La portella de la dreta grinyola una mica i la clau que he de fer girar està desgastada, rovellada, porosa i bellament arrodonida per l’ús. I ensumo el paper. I fullejo les novel·les escrites fa cinquanta o setanta anys en un castellà recarregat i fastuós, academicista, exemple d’una època de la qual no en sé gran cosa.

Arrepapada a una poltrona d’esquena a la terrasseta que acaben de construir em perdo entre els capítols pel pur plaer de passar el temps entre mots caducats, fins que el gran rellotge del menjador em convida a canviar d’activitat.

Torno els tresors al seu amagatall, passejo la mà pel moble per darrera vegada aquest estiu i vaig a fer companyia a la iaia a la seva habitació. Ha deixat el pai-pai a la tauleta. Descansa. Dorm.

Fa calor.

Llibertat

Acab de veure un reportatge sobre una ràdio meravellosa: La Colifata. I seria un error pensar que és única. N’hi ha més. L’afició a aquest mitjà de comunicació tan alliberador no té fi i vivim una època daurada en la qual tots podem fer-ne, gaudir-ne. Que ens escoltin ja són figues d’un altre paner.

El documental de la cadena Arte m’ha deixat una mica ploff. Som tan vulnerables! I els governs tan insensibles. A l’Argentina, com passava a Espanya no fa tants anys, a les persones que tenen un transtorn mental les tanquen. I punt. Les aïllen, els diuen a la cara que són escombraries. Les marginen. Quina vergonya! Em dol… tant.

La vida pot ser injusta amb qualsevol de nosaltres. Perdre’s és tan humà com estimar-se.

Bojos, bogeria, salut… Qui diu on es troba la frontera? I per què aquell que calla té més possibilitats de ser lliure que aquell que s’expressa? Llibertat, presó de pensament… tot es confon ara mateix.

Només els que diuen coses són valents.

https://www.arte.tv/es/videos/104132-000-A/la-colifata-una-radio-en-un-psiquiatrico/?fbclid=IwAR376TixRmuIlr5OjyrhM2zLuQk4z-C4G1eV_rjQap1V7bBxdrUJXd0wrEc

Dissabte

En Trasto era un gat negre de mirada intensa i moviment suau. Prim, elegant, divertit, estimat. Diuen que la curiositat s’aferra als felins i els torna desconfiats, però en Trasto mai deixà de córrer, saltar ni insistir. No es va cremar una cella, com el seu company Tigrit, ni se li va quedar el cap encallat a un iogurt, com a en Rai. No. Feia, feia i només de tant en tant observava. Ahir i demà eren conceptes que desconeixia.

El va adoptar na Ramona en fer 75 anys. Ni dinar ni festa: el tercer gat. Perquè ella era així, senzilla.

Amb el temps es quedaren sols. Ho van acceptar sense drames. La rutina i la bondat dels veïns amorosien les seves vides.

Al contrari de la majoria dels gats en Trasto es deixava agafar. No es cansava mai de carícies, mirades i paraules boniques. Na Ramona agraïa cada dia a Déu la sort que tenia i quan mirava l’horitzó des del balcó que donava a la mar no ho feia amb cap preocupació ni desig a la ment, només mirava.

El dia de l’accident res presagiava el canvi. La llum era clara, els núvols, rodons, i el rastre dels avions embellia el paisatge.

Na Ramona s’havia cordat l’últim cordó de la jaqueta i s’arreglava els cabells. En Trasto la mirava de reüll des de la banda oposada del rebedor. Algú va demanar l’ascensor i dreçà les orelles de sobte. Llavors ella se li acostà l’agafà. Roncava només de sentir l’escalfor de la seva amiga humana. Feia olor de préssec, encara que no l’hagués tastat mai.

https://wallhere.com/es/wallpaper/197792

Na Ramona avançà amb ell fins a la porta i es girà cap al mirall. En Trasto s’hi reflectí per primera vegada. El gat del davant tenia la mirada incisiva i el pèl lluent. Es remogués. Na Ramona ofegà un crit i perdé l’equilibri.

Tot es tornà negre.

La dona de fer feines telefonà l’ambulància en trobar-la i na Ramona marxà de casa en llitera.

En Trasto no entenia res. Aquell dia la vida féu un gir de 180 graus. Va continuar tenint aigua i pinso i pernil, però la casa es tornà freda de cop, gegantina i fosca. No hi havia jocs ni carícies. Els sons coneguts es van fondre en el silenci i la nostàlgia s’instal·là en el seu cosset com una segona pell, dura, impenetrable.

Amb les setmanes deixà de córrer i la butaca del menjador es convertí en el seu refugi. Menjava, dormia i mirava per la finestra des del seu far isolat. Cada dia igual.

Na Ramona passà un any d’hospital en hospital, fins que decidí que en tenia prou. Va morir el 13 de juny.

Era un dia especialment calorós. El cotó del coixí li feia pessigolles i notava com la temperatura del cos li augmentava per moments. Per això cercà el raconet més fresc de la casa.

Saltà de la butaca amb desgana. Ja no controlava les seves potes. Se sabia feixuc. La claror travessava el pis i no deixava espai a les ombres. Es retallaven els mobles, els ampits, els marcs de les portes. Avançava lentament, com si desitgés ser conscient del funcionament de cadascuna de les parts del seu cos.

En passa per davant del mirall es girà. A l’altra banda hi havia un estrany. El gat que l’observava tenia els ulls petits, el cap, excessivament gran, i una barbeta coberta de pèls blancs, com un fanal apagat la vigília de Nadal.

El vell. Qui era aquell vell? Què hi feia a casa seva? Quanta tristesa transmetia amb el seu pas cansat i gris!

En Trasto es quedà mirant-se i en pondre’s el sol expirà el seu darrer alè.

El carrer dels homes

A Europa hi ha una regió molt petita, un país molt petit. Allà es parla una llengua petita, bonica. Bé, totes les llengües ho són, perquè s’han convertit en el reflex dels somnis d’un grup de persones.

En aquest país, banyat a l’est per la mar, al nord, per les muntanyes, i al sud-oest, pel desert, hi ha una gran ciutat i moltes de les persones que allà hi viuen actuen com si fossin el centre del món. I des d’aquest melic imaginari creen, parlen, jutgen i decreten que els drets de la seva població estan per damunt de tot.

El melic del món no es diferencia gaire d’altres melics del món, només la grandària els separa. I, com a la majoria de melics d’aquest món, que vist des de l’univers és blau i verd i blanc i lluminós, hi ha una gran ciutat que acull com pot la meitat dels habitants. Jo hi passejo mentre les fulles mortes als meus peus em regalen el seu darrer alè, el seu crec en trepitjar-les. I tots aquells que gaudim d’aquesta caminada participem d’una banda sonora natural i bella, encara que ens recordi a les campanes que anuncien que hi ha hagut una mort.

El carrer és ample, podríem dir que llarg i tot. De banda a banda ben bé hi cabrien, l’una al costat de l’altra, quaranta persones, i segurament em quedo curta i arribaríem a les cinquanta o seixanta. Si alço la vista, m’aclapara la meravella d’aquests edificis de tons clar, alts i harmònics, amb balcons d’infància, finestres allargades i reixetes de ferro per on els nens hi passen el nas.

Algun edifici ja no és tan vell com la ciutat. Li han rentat la cara i li han afegit alguna planta, a la vegada que han matat aquell terrat comunitari en el qual els solitaris hi fèiem estada, un lloc per somiar, llegir, cantar i sentir-se lliures, i pot ser que alguna vegada el lloc en el qual emergeix l’instint suïcida. Al cap i a la fi, tots sentirem en algun moment de la nostra vida el desig de deixar-la de cop, el cel ens caurà damunt. I no passa res. Encara que avui no és un d’aquells dies.

Avui el carrer ample és ple de persones que tenen pressa, caminen ràpidament. És ple d’homes d’ulls foscos, que no es mostren. No en veu ni els forats del nas.

Aquest carrer és la frontera que ens porta a un barri divers en el qual hi viuen homes i dones i nens de molts països diferents. Ara, d’aquestes persones, només els homes tenen la llibertat de passejar pel carrer.

Al carrer, que ja s’acaba, perquè és llarg, però també és curt, les dones, les poques dones que el recorrem, ens creuem amb les mirades lascives, violentes, de molts homes reprimits, lascius i no sabem si violents. I és tan estrany caminar sense veure dones. És tan estrany com viure a un poble on només hi hagi gent gran o només hi hagi nens o només es permeti l’entrada als adults. El carrer dels homes m’entristeix. El carrer dels homes és brut. El carrer dels homes no se sent estimat perquè s’hi concentra la por que desperta el desconeixement de l’altre. I, sobretot, al carrer dels homes  li falten dones.

Prohibicions

L’obediència i la rebel·lia, el desig que ens guiïn i l’anhel de llibertat animal, obligar, negar. I el més important i vulnerat de tots els verbs: respectar.

Ahir descobria un entranyable bloc de literatura infantil i juvenil i la darrera entrada es referia a una novel·la segurament molt digna de llegir: «L’Amy i la biblioteca secreta». Tracta la història d’una nina que recull tots els llibres que a la biblioteca de la seva escola prohibeixen, com ara «Pipi Calcesllargues» o «Matilda». Ridícul, veritat? Però de rabiosa actualitat.

A poques persones modernes se’ls acudiria dissuadir un infant de llegir Roal Dahl, perquè té un nom, perquè és anglès, imaginatiu, trencador, etc. Ara bé, en els últims dos anys molts pensaments estan essent prohibits i bandejats. Pensar, de fet, ha esdevingut un problema. Dubtar, un pecat. Expressar la disconformitat, un atac a la societat, com si les persones que vivim en un territori fóssim una massa homogènia que executa els dictàmens de vés a saber qui.

L’Amy reacciona quan se li barra el pas. La curiositat la du a llegir allò tan corrumput, que, en el seu cas, podem resumir com la força de la imaginació. I al nostre voltant n’hi ha més d’una, d’Amy, persones que es fan preguntes, que reflexionen, es plantegen quin sentit tenen les prohibicions i obligacions que sorgeixen com bolets contínuament. La diferència radica en el fet que no seran, de moment, heroïnes de cap conte, més aviat antagonistes.

De veritat no sabem que prohibir no és el camí? Que com més colles algú més resistència oposa? Hem oblidat que vam viure una llarguíssima dictadura? I els drets humans? No puc creure’m que la memòria sigui una taula plana. No. N’estic convençuda. I si d’això ara se’n diu rebel·lia, endavant, rebel·lem-nos. A aquestes alçades ja ho hem perdut gairebé tot.

Il·lustració del Dia de la Dona de Castella-la-Manxa

Rutines

Ningú pot ocupar el teu lloc. Des del mes d’abril moltes coses són diferents. Avui és avui i si hi ha tristor o alegria ambdues suren per l’aire que ara respirem i es fonen en un somni tan real com la presència. Ningú pot suplantar la teva felicitat continguda en cada viatge a Mallorca, la llibertat de no tenir obligacions i dur la butxaca plena, el cor bategant amb força i els ulls àvids de nét. Llibertat.

Quan venies a passar uns dies a aquesta illa que mai t’ha agradat feies un veritable esforç. T’ho agraeixo. I sé que aquell any i escaig que cadascú va mirar-se a ell mateix i que per a mi ha estat tant educador va ser per a tu un fosc túnel, una prova que has desitjat que fos la darrera. Ara et trobes en un estadi misteriós del qual pocs en toren.

Ningú pot ocupar el teu lloc, papa. Ningú pot ser la teva rialla, agressivitat o paciència. Ningú pot ni vol. Ningú.

La vida gira. La vida canvia. I la màgia ens envolta tant si en som conscients com si no.

Gràcies, Alfons

Els filòsofs tenen tot el meu respecte; i més. Per sort o per desgràcia en conec poquets. Un d’ells, però, sempre em treu la son de les orelles i em fa somriure: n’Alfons Martí. Ens topem de tant en tant i els seus textos breus m’arriben de manera molt intermitent. Ara mateix acabo de veure que ha publicat «A la caza del contaminado» i la seva crònica del confinament ja m’ha picat la curiositat.

Molts vam fer com n’Alfons, vam escriure des de la sorpresa constant que ens regalava la situació. Ell, no obstant, ha publicat. Enhorabona!!!! I ha fet allò que la majoria diem amb la boca petita: denunciar que mai abans una malaltia ens havia fet perdre el nord.

Estar afectat de la COVID ha estat vist per moltes persones com el símbol del mal suprem i no estar d’acord amb les inacabables mesures de prevenció, de la insolidaritat màxima. S’anunciaven amb platerets el nombre de persones amb el virus al cos i la por a l’altre s’ha estès com una segona pell.

Pensar, dubtar i acceptar que mai hi ha res del tot blanc o del tot negre és per a mi cada dia més important. Tenim dret a la vida, a la mort i també a la malaltia, la frustració, la pau, la tristesa i l’alegria. Triem des del nostre interior. Governants i polítics estan per a fer d’altres feines.

T’agraeixo la valentia, Alfons. Després de llegir «A la caza del contaminado» estic segura que expressar-me serà més senzill.

Ma me mi mo músic de carrer

Les passions se’ns enduen per on volen. O ens hi aferrem com un salvavides en un naufragi. És cruel i egoista jutjar als altres. La gràcia la trobem en el fet que cada persona imagina un món.

El meu tarannà no es porta bé amb les obsessions, m’ofeguen, m’alienen fins a un punt malaltís, pertanyen a un temps que no és el present. No. La vida quotidiana que he construït és, encara que no ho sembli, canviant, com el vent. Fa voltes i més voltes. Corre, s’atura i em somriu. Em deleix gaudir-la com si fos la paleta de colors d’un artista, ara triem un verd, ara un groc, ara creem una tonalitat nova, etcètera. Per això em sorprèn que hi hagi persones que només tinguin un salvavides i siguin felices. M’admira, sobretot si aquest deliri és tan sa com el de la música.

Des d’adolescent he mirat els escriptors amb respecte d’infant, amb adoració, fins que han deixat de ser déus. He vist en els cors d’alguns orgull i prepotència, molta enveja, hipocresia. Sovint duen un cuc que els rosega i sempre en volen més. La competència s’escau ferotge en l’empresa editorial i els autors hi juguen el paper més complex emocionalment. Se n’ha de saber per sobreviure. Els músics, en canvi, se senten afortunats. Només desitgen tocar. Tan se val si algú els observa, els aplaudeix o estan sols enmig d’una plaça. I això em fascina. Veure’ls gaudir cantant o tocant la guitarra em sembla tan bell com seguir el procés de creació d’un quadre. La seva energia s’encomana, suma, nodreixen el seu entorn. M’explico? La seva obsessió està justificada per l’essència mateixa de la música, l’idioma universal.

Voldria viure com un músic i no com un escriptor. Créixer cada dia i gaudir, tant si el meu art té seguidors com si no. L’honestedat mou muntanyes. L’orgull, les erosiona.

Avui arriba a Mallorca un dels meus millors amics, l’Albert, i el sol brilla més perquè ja n’intueix l’estela.