Feeds:
Entradas
Comentarios

Plou. És febrer. Els dies sallarguen dolçament i els matins passen com una revolada. El Robert observa que, a la ciutat, les persones han deixat la tristor enrere, ensumen el bon temps i somriuen davant les darreres fuetades de lhivern, tan benèvol, enguany.

No deixa de ploure. El fred que ha trigat en arribar es resisteix a marxar. I ho agraeix. El que no li agrada tant és la seva poca vista a lhora de vestir-se i calçar-se. De casa a lestació s’ha banyat la part baixa dels pantalons i juraria que li ha entrat aigua a les vambes. Què li costava agafar les bótes?

Mira el relllotge. Té més duna hora fins que arribi la Margherita, o més: fa tard sempre.

Els viatgers larroseguen fins al carrer a empentes i rodolons. Un cop a fora, respira. Inspira. Mira a banda i banda. I la veu.

***

Creua el carrer, travessa la reixa de ferro i puja els sis graons escantellats més propers a lentrada. El jardí està inusualment buit. Les llambordes rellisquen.

Només posar el peu a l’edifici ja en sent l’escalfor.

A lhemeroteca no hi queda cap cadira buida. Homes i dones dedats diverses fullegen el diari o miren amb rancúnia el propietari de la publicació que han vingut a cercar. Una jove grassa i amb cara de poca salut té la mirada perduda per damunt dun parell de vells ordinadors. A laltre costat, un adolescent devora el principal article de l’única revista dart que ha trobat. El Robert els mira de reüll a tots fascinat per la seva concentració.

Fa anys que no entra a una biblioteca i encara més temps que no llegeix un llibre per plaer. És un univers que no latrau, prefereix parlar amb les persones, sentir la seva olor, tocar mans, braços o espatlles. La comunicació, per ell, és això. Deformació professional? Després de tants anys de treballar de cara al públic fins i tot les lletres dels còmics se li fan estranyes.

A la biblioteca no hi fa fred, però veu persones amb labric i la gorra de llana posats. Daltres amb prou feines duen una samarreta. Uns tenen llibres de text a les mans, daltres novel·les o revistes. Joves i adults prenen apunts o estudien i reconeix un funcionari de la Tresoreria que s’està prenent un descans dels llargs. Típic. Què hi falta en aquest microcosmos? Poca cosa, la veritat.

El Robert sent els pulmons lleugers, buits, lliures. Aquí no plou, però sembla que la frescor de la terra humida hagi penetrat a la sala de lectura. Hi regna la pau. És tan estrany

Deixa la jaqueta i la bossa a la primera cadira que veu, gairebé al fons. El sorprèn que alguns usuaris hagin sortit i deixat les seves pertinences a labast de tothom. Quina confiança en els altres, no? O és que a la biblioteca ningú roba?

Com si duna juguesca es tractés, ell també s’hi apunta. Tampoc du gran cosa al sarró… Agafa un euro i enfila el camí cap al rebedor, recte fins a la màquina de cafè. La basarda el neguiteja. Necessita sucre.

Es decideix per una xocolata.

***

La calor del got el reconforta i s’asseu a l’àmpit del finestral per omplir-se de pluja.

El dia que deixà de ser un infant el cel descarregava. La grisor inundava els carrers costeruts del cementiri. No hi havia veus, només remors, gemecs. Ell plorava per dins.

La brillant caixa que senduia el cos de la mare destacava sobre els vestits apagats dels familiars i amics. No sabien on amagar-se. Ningú entenia què hi feia, allà. Ni el pare, sempre tan pràctic i realista. Allò els superava amb escreix.

Una setmana abans la vida era fàcil, lluminosa. Laccident ho esquinçà.

La mare caminava despistada, abduïda en la seva lectura preferida. Havia llegit la novel·la de lEmily Brontë deu vegades! I encara semocionava, plorava, se li posava la pell de gallina i somreia. Sabia que caminar i llegir a la vegada no era massa normal, però ho feia des que tenia ús de raó i sempre alçava la vista en arribar a un semàfor.

Aquell dilluns, també. Aquell dilluns el sol brillava. Aquell dilluns no tenia res de funest. Tanmateix

El conductor parlava pel mòbil.

***

Durant un mes va viure a casa de l’àvia. No volia tornar a casa. Ho féu el dia que el darrer floc de neu es desfeia a les muntanyes.

Era dissabte. Tenia molts deures de lescola i cap ganes de fer-los, només volia rompre, cridar, lesionar-se, provocar un soroll tan fort que emmudís la tempesta daflicció que el rosegava. Es tancà a l’habitació i llançà tot el que hi havia als prestatges: joguines, carpetes, marcs de fotografies i llibres. Tots els contes a la paperera. Tots! No en volia saber res dhistòries màgiques i paradisos perduts. Havien resultat ser tan falsos com les monedes que la mare col·locava sota el tió el dia de Nadal. Saborosos, però irreals. No shi podia aferrar, no el podien consolar. La mare li havia dit una gran mentida i no la perdonaria.

***

La melodia dun telèfon el deixondeix. La xocolata s’ha refredat.

Entra una altra vegada a la sala principal. A la lleixa de les novetats, un llibre el crida. S’hi acosta per llegir-ne el títol. Curt, concís, conegut. I l’agafa.

Jane Eyre torna a la seva vida. Han transcorregut trenta anys.

Anuncios

La nena

Tot arriba, tant si ho esperes com si no, i la Sol és molt esperada, estimada, desitjada, somiada. Com ho va ser en Leo en el seu moment, significa puresa, llum, renovació, bondat, l’evidència que el  món continua girant segons un ordre natural que l’home no hauria de voler alterar. És allò que ens uneix i tenim, que ens fa ser un de sol, en la perfecció i la imperfecciò, encara que moltes persones no hi creguin i considerin que aquestes afirmacions són rucades de bon conformar. Potser sí. N’hi ha que necessitem pensar així per ser felices i trobar la pau a tot arreu, o gairebé. Alguns pics, els canvis que ens du la vida ens alteren, incontrolable, capritxosa, d’una intel·ligència comprensible per uns pocs.

La Sol ja ha començat el camí, fa quatre mesos, aproximadament. Es mou, reivindica el seu espai en el nostre dia a dia, ens confirma que serà forta, alegre. Els pares sempre veiem els fills d’una manera, així com mirem als nostres amb uns ulls especials, sovint exigents i injustament crítics. Ho sento.

Quan ens van dir que era una nena ens vam mirar com ximplets: espurnes als ulls, emoció a la pell, exitació al cor i complaença a la ment. Ho sabíem? Una part nostra, sí. I no podia tenir res més al pensament. La nena, la nena, la nena. Tu, la petiteta Sol, la grandiosa Sol, la Sol. La Sol.

Gràcies per deixar-nos somiar.

Law Sol

Desig ocult

El molí de vent corria, volava, girava sense parar i vaig desitjar dir-te que aturessis, que ens quedéssim allà sols, un moment, compartint la bellesa d’aquesta illa que sabem gaudir tan bé cadascú per separat. Però vaig callar. La ràdio parlava del temps i el nen dormia plàcidament. Els meus cabells fermats volien voleiar alegrement i jugar amb els arbres fruiters que ens esperaven a pocs quilòmetres, però em vaig adormir. Impensable! Amb la llum que entrava per tot arreu i el locutor d’esports que s’havia posat a cridar no podia adormi-me, ara, no sé com, ho vaig fer, i vaig somiar que corríem agafats de la mà per una platja del Llevant i de sobte m’estiraves i em feies un petó com el del primer dia, amb la diferència que tenia el sabor del darrer. Llavors em vaig despertar sobresaltada i et vaig preguntar: “Joan, encara m’estimes?”. I tu et vas estranyar dolçament, com si l’infant fos jo i no el nostre fill. “És clar, Marga. Per què ho dius?”… “No ho sé… he tingut un malson”. I vas somriure i vas passar la mà cap endarrera perquè te l’acaricié,s com m’agrada fer. I vas apartar els ulls de la carretera un segon, només una dècima. I em vaig espantar i et vaig dir que conduïssis.

 Des de llavors em sento estranya perquè no sé si vaig desitjar que tinguéssim un accident.

Exercici 0 FOTOt.

La Idiosincrasia del Amor

Andaba el señor Amor paseando de aquí para allá con su sombrero de copa y su mirada altanera. Qué superior a todos se sentía! Creía que tenía poder, lanzaba sus flechas hirientes sin mirar: de un perro a un gato, de una vieja a un adolescente, de un niño a otro niño, de un hombre a una mujer, blancos, negros, risueños, pobres de espíritu, delincuentes de los pensamientos ajenos, cojos, ciegos, atractivos o reprimidos. Al señor Amor le daba igual si las parejas tenían algo en común o hablaban el mismo idioma. Era mejor que Cupido! Era mejor que Apolo y Atenea! Era la palabra en boca de los hombres y las mujeres, la suma de las cuatro letras más hermosas y sonoras, la canción en sí misma, el principio, la meta. Y entonces ocurrió. La flecha dobló la esquina, rebotó en las paredes de la señora Idiosincrasia y volvió al señor Amor, justo en el centro del corazón. Zas! Sin tiempo para parpadear. Desde entonces, el señor Amor se repite, su sombrero ha perdido altura y, sus flechas, rapidez. Está preso, está triste, ha envejecido y teme con todas sus fuerzas el adjetivo de señor.

 

Pregunta’t què et mou

Ahir acabava un conte amb repunts irreverents sobre la mort i avui dematí m’assabento que en Carles Capdevila ja no és entre nosaltres. Casualitat? Després he pensat que ja és el segon Carles periodista que se’n va en pocs anys, l’altre era un conegut, una persona que em despertava molta simpatia, i trobo semblances en l’estil d’ambdós: ment ràpida, ploma afilada, humor irònic. Potser el meu Carles va brillar menys en la professió… Tan se val, tenia una veu bonica, una mirada sincera, una dona encantadora i forces per embarcar-se en projectes suïcides i lluitar contra molins de vent gegants a qualsevol edat. Coses dels Carles.

Els dos van dur la professió aferrada a l’ànima fins el darrer moment. Coses dels Carles.

Els dos van deixar un buit enorme. Coses de Carles.

Vull creure que la passió per l’ofici els va donar molta vida i els en va llevar poca, si no…

Com veieu, fer-me dubtar també és una cosa dels Carles.

 

Un cel clar

Ja ha passat. Semblava que aquest moment no arribaria i els núvols negres es quedarien instal·lats per sempre al nostre damunt, però escampen. Després de tres intensos dies en els quals basculava entre l’esperança i el dubte, et miro i respiro alleujada. Descanses amb la panxeta plena. Per fi.

No hi ha cap llibre que serveixi per apaivagar la por d’una mare primerenca que veu el seu nadó patir, plorar sense consol, perdre el color i les ganes de riure. No, per això no hi valen les paraules dels altres. La racionalitat i els temors no casen. Cal viure-ho.

Respiro, t’observo i el cansament gairebé desapareix. És increïble comprovar com la natura ens ha fet tan forts físicament. Al llarg d’aquests vint mesos ho hem experimentat. L’amor i la confiança en l’altre són molt més poderosos que la genètica, l’equilibri nutricional i els calendaris redactats des de despatxos situats a milers de quilòmetres.

Som supervivents. Ets el meu supervivient. Lleonet.

Canvi de perspectiva

El govern balear trontolla. Res de nou. Estem acostumats als canvis de consellers, de polítiques, de discursos. Tots ho fan, tant si a l’Executiu hi ha un partit com diversos. No ens enganyem. Potser és inherent a la condició de polític de professió? Té relació amb la manca de voluntat de servei? O amb el fet que les persones confiem més en els amics i fem la vista grossa quan ens convé? Perquè, una cosa és clara: la burocràcia és lenta per alguns i rapídíssima per a d’altres.

I quina relaciò té això amb variar el punt de vista? Molta, ara us ho explic.

La senyora Ruth Mateu ha estat defenestrada de la Conselleria de Transparència i Cultura. Pobra cultura! La germana petita, l’últim mico. Sempre. Això no afecta només a aquesta llicenciada en dret i al seu equip, sinó a centenars de persones que depenen de les seves decisions. De la mateixa manera que si estiguéssim als anys cinquanta i s’extraviés una saca de cartes. Un drama, de veritat.

Quan tens un projecte i acuts al govern perquè te’l financiï o t’ajudi amb la seva infraestructura, has de passar per infinitat de reunions, telefonar, enviar correus, i, després, esperar, insistir, etc. Quantes persones es troben en aquest camí? Això sí que ens importa, conèixer la magnitud de la tragèdia, com quan tanca un hotel i posem l’accent en el fet que un centenar d’homes i dones perden la feina. Hem d’humanitzar les notícies, no centrar-nos tant en el destí del protagonista. De consellers, ja en trobaran. I més val que el triat es posi les piles i treballi al 150%. Té una feinada i, encara que per a ell (o ella) el temps no és or perquè té un sou més que envejable (gairebé 58.000 euros), els que han picat a la seva porta es troben en una situació de tot menys galdosa.

Tota aquesta parrafada serveix només per dir que m’agradaria llegir als diaris o escoltar a la ràdio la veu dels damnificats pels canvis que hi està havent a la conselleria esmentada, saber si el nou equip està per la labor d’avançar l’examen oral de català del nivell C1 prevista pel setembre, per exemple, que tindrà tot l’estiu en alerta a les persones que al maig es presentin a la prova. o si es deixarà de visites, inauguracions i concerts per accelerar l’execució d’aquelles iniciatives que tenien un sí o l’esperen. Si les quantifiquéssim i en coneguéssim el contingut, se’ns posarien els pèls drets. I pensar que hi ha funcionaris que els tenen arraconats i avorrits com ostres! És denunciable i no sé si incomprensible.

El dia que les persones poguem viure de l’aire, deixarem d’aspirar a la perfecció. Fins llavors, ulls oberts i orelles dretes.