Feeds:
Entradas
Comentarios

Ma me mi mo músic de carrer

Les passions se’ns enduen per on volen. O ens hi aferrem com un salvavides en un naufragi. És cruel i egoista jutjar als altres. La gràcia la trobem en el fet que cada persona imagina un món.

El meu tarannà no es porta bé amb les obsessions, m’ofeguen, m’alienen fins a un punt malaltís, pertanyen a un temps que no és el present. No. La vida quotidiana que he construït és, encara que no ho sembli, canviant, com el vent. Fa voltes i més voltes. Corre, s’atura i em somriu. Em deleix gaudir-la com si fos la paleta de colors d’un artista, ara triem un verd, ara un groc, ara creem una tonalitat nova, etcètera. Per això em sorprèn que hi hagi persones que només tinguin un salvavides i siguin felices. M’admira, sobretot si aquest deliri és tan sa com el de la música.

Des d’adolescent he mirat els escriptors amb respecte d’infant, amb adoració, fins que han deixat de ser déus. He vist en els cors d’alguns orgull i prepotència, molta enveja, hipocresia. Sovint duen un cuc que els rosega i sempre en volen més. La competència s’escau ferotge en l’empresa editorial i els autors hi juguen el paper més complex emocionalment. Se n’ha de saber per sobreviure. Els músics, en canvi, se senten afortunats. Només desitgen tocar. Tan se val si algú els observa, els aplaudeix o estan sols enmig d’una plaça. I això em fascina. Veure’ls gaudir cantant o tocant la guitarra em sembla tan bell com seguir el procés de creació d’un quadre. La seva energia s’encomana, suma, nodreixen el seu entorn. M’explico? La seva obsessió està justificada per l’essència mateixa de la música, l’idioma universal.

Voldria viure com un músic i no com un escriptor. Créixer cada dia i gaudir, tant si el meu art té seguidors com si no. L’honestedat mou muntanyes. L’orgull, les erosiona.

Avui arriba a Mallorca un dels meus millors amics, l’Albert, i el sol brilla més perquè ja n’intueix l’estela.

Coneixeu la història de la dona més famosa de Sant Gervasi? Ella hi visqué pocs anys, al barri barceloní, però la tranquil·litat de les seves torres, les festes als jardins, les obres de teatre de la no gaire llunyana Gràcia i els passeigs pels carrers costeruts se li arraparen a l’ànima i no la deixaren viure en pau. El món era més gran, fa un segle. Inabastable. T’enduies records i sensacions que el temps tergiversava. I les paraules de la Mercè, nascuda el 1908, arribaren a les orelles dels habitants dels altres continents anys després d’haver-se escrit, com un eco, un bes fet d’aire, un vestit bell i passat de moda.

La Mercè cercà sempre el reconeixement. El deliri per agradar (al seu amant, als lectors, al escriptors famosos de la seva època…) li donava energia per crear i polir l’estil. L’amargava, a la vegada, perquè no era immediat. Potser li hauria agradat tenir un blog. Bufa! El blog de la Mercè Rodoreda! El temps ens ha privat d’aquest plaer. No tocava. I mira que hauria estat superb llegir la seva crònica del bombardeig d’Orleans, les seves primeres impressions en acabar la primera camisa feta tota amb les mans, perfecta i fina, compartir la bogeria d’olorar unes flors comprades a París, admirar l’ordre dels parcs de Ginebra, seguir les elucubracions que la dugueren a escriure determinats contes, com el de Carnaval, que ella considera magnífic, o rabiar fins a plorar quan empatitzéssim amb la injustícia del seu enamorament cec per l’Armand Obiols. El blog de la Mercè Rodoresa donaria la volta al món. Ens barallaríem per traduir els textos i fer-los arribar a tots els racons! Ho petaria, parlant malament.

Des de l’exili era complicat publicar. El paper sempre ha estat car i lent, d’espai mol limitat. Escriure a màquina tampoc és el mateix que tenir un ordinador. La rapidesa del món actual l’hauria meravellat, ella que observava amb ulls d’infant. I, com aquells que hem viscut la transició, hauria gaudit del poder que dóna saber que els teus pensaments poden viatjar amb un clic. Crec que tindríem moltes entrades escrites per la Mercè, vives, punyents, magnètiques i un xic exagerades. Tindríem…

Per la raó que sigui, allò que tenim són un grapat llarg de contes, novel·les i cartes escrits amb precisió matemàtica que es van marcint en l’oblit. Hi ha massa per triar! L’excel·lència ha renyit amb el màrqueting. Tots els amateurs podem tenir el nostre espai.

No, Mercè, l’era digital no està a l’alçada de mestres com tu. És per a aspirants com jo. Segurament no ho hauries suportat.

Il·lustració de Sebastián Sufour publicada al diari “La nación” el 30 d’abril de 2017

Un dia més sense tu

No penso en tu cada dia, ho reconec. O, almenys, no amb pena. El subconscient sap que no hi ets físicament, però el buit que vas deixar es va omplint de bondat, anècdotes tendres i lliçons que vaig aprendre de cop just abans d’acomiadar-te.

Sóc orfe. Orfe de pare. Una òrfena més, com tantes persones que han superat els quaranta anys. O els cinquanta. El cicle de la vida i la mort ens passa pel damunt, a cada moment. Me’l miro i sóc feliç de formar-ne part. Me’l miro i em sento, simplement, aire.

El vent no s’aferra a les muntanyes, les frega. Deixem la nostra empremta en el cor de les persones, ens dibuixem els uns als altres; l’error el cometem després, quan girem la mirada per tornar a viure una experiència. Mentre ho fem, neguem la que tenim just davant i ens acaricia el front, ens besa suaument.

Desitjar la mort no hauria de ser considerat egoisme. Cadascú sap quan vol deixar la funció i perquè. Podem demanar, escoltar, però no jutjar. Som tan crítics amb tot els occidentals! Si diem que estimem qualqú, hauríem de deixar-lo ser i estimar-lo per com és. Tots som prismes amb infinitats de costats i els ombrívols són tan bells i necessaris com els lluminosos. Si fóssim perfectes, què hi pintaríem en aquest planeta? Podríem ser àtoms surant per l’univers, sense problemes, ni alegries.

Ja no hi ets. La teva carn és polsim. Lliure. Lliure, papa!!!! Sense pors ni límits. La balda de la porta s’ha fos i la llum t’inunda i travessa. M’agradaria tornar-te a sentir a prop… alguna vegada. Quan tu ho desitgis. Estic convençuda que m’agafaràs per sorpresa.

Gràcies. Jo també sóc i he estat molt imperfecta.

Felicitats, amoret meu!

Ho penses, però no ho comproves fins que ho vius, com tot a la vida: plors, sorpreses, carícies, postes de sol, banys de lluna. La maternitat és més complexa i més natural que dur una empresa o treure’s una enginyeria. Difícil, plaent, esfereïdora a voltes.

El nen guapo de la mama avui fa sis anys. En fa poc menys de set que va decidir formar-se a la meva panxa i oferir-me una comprensió que va més enllà dels pensaments. La connexió que es va crear no hi entén de paraules ni de límits, està per damunt d’allò que ens diferencia dels animals i que tant ferotgement defensem. La sang de la família, que els sahrauís diuen que a vegades convé mantenir lluny perquè taca. La sang de les dones, que marca el període en què podem acollir la vida d’un altre ésser de carn i ossos dins nostre. La sang, el vincle invisible i indestructible, el misteri que hem vingut a experimentar a la terra.

Cada vegada em fascina més el cicle de la vida i les famílies, la missió que algunes persones intuïm que hem vingut a complir, els patrons que hem de trencar i els sacrificis que hem d’assumir. Sense por, amb valentia. Amb alegria i humilitat. Espero posar-ho fàcil als meus fills i que se sentin lliures de ser com desitgin.

Senyals

La natura, la vida a les ciutats, l’acte més quotidià, tot tot està amarat de senyals. Un insecte que passa, una ullada cap al rellotge de la cuina, que torna a marcar la mateixa hora, una estrebada a la cuixa. Si ens aturem a sentir, les respostes plouen damunt nostre, plàcides, netes, clares, inconfusibles. Entendre el llenguatge d’aquests missatges sovint subtils em fa ser més conscient i justa, bondadosa. El meu personatge ho desitja, de la mateixa manera que el d’un altre creu que necessita que el noticiari de la por conquereixi la seva ment i marqui les frases lapidàries i ofensives que sortiran de la seva boca durant tot el dia. Cadascú tria. I crea.

Vida i mort a la mateixa balança, en equilibri. Alegria, esperança. Perquè l’energia es transforma i en qualsevol moment ens poden llevar una bena invisible i sentir el desconcert i la sorpresa d’en Neo a Matrix.

Som infinits i diminuts a la vegada, el tot i el res. Costa d’entendre. Per ventura s’ha de sentir i prou.

Desterrar el “jo vull”

Filosofia de pacotilla n’hi ha molta i avui m’hi sumo. Que fer el mateix que la resta a vegades cau bé i tot!

Pensar, pensar, pensar. Cansa. Pensar sovint comporta desitjar fer alguna cosa diferent, deixar-se guanyar per la dictadura del rellotge i mirar-se només a un mateix, com si no estiguéssim connectats amb la resta de persones estimades. Pensar em sembla el contrari que la paraula sacrifici, que, etimològicament, significa ofici sagrat. Quan et dones als altres t’eleves, creixes, t’acostes al cel i les estrelles, t’endinses en una dimensió plàcida i plaent. Quan et tapes les orelles i gires l’esquena al xiuxiueig dolç de l’ànima t’allunyes de l’essència i la divinitat, et divideixes dolorosament. Jo vull, jo necessito, jo, jo, jo… Com carrega aquest pronom! Afegeix densitat a una existència terrenal per ella mateixa. En canvi, nosaltres i vosaltres ressona com un bres.

Aquí i ara sóc infant, aquí i ara crido per mirar i veure-hi.

Arenes movedisses

Mir el diccionari i em surt sorramoll, sorra movent, barreja d’argila i aigua. Em sent això, terra que es belluga de manera inconscient. Quina bona definició! Vaig i vinc, caic i m’aixec, plor i somric. I l’entorn se’m fa petit.

I endavant

Llàgrimes. N’he vessat poques. Es creen a poc a poc i construeixen un sentiment d’impotència dèbil. Cauen lliures, necessàries, i, mentre la vida absurda de diumenge respira, passa un ocell, rabent. Les seves ales esteses em recorden l’ànima que ens ha deixat i ara s’agombola amb la resta d’estrelles. Papa, jo no sóc àngel ni estrella i parlo una llengua arcaica i bruta que no em permet entendre’m ni amb aquells que, en teoria, són els meus iguals. Petits, insignificants, orgullosos, els humans no en sabem res de la vida, per això ens sacseja a cops. Quan despertarem?

Drama i serenitat, foscor i llum, grisos i colors. La vida és una tria constant entre el deixar-se endur i la resistència al canvi, la comoditat d’allò conegut i la por o expectativa a allò desconegut i misteriós. Ens entestem en titllar els fets de bons o dolents, veure el món des d’una dualitat dolorosa. I el dolor existeix. I la pèrdua. Però també l’alegria i l’amor.

Com tothom, preferesc viure a sobreviure. Viure sembla difícil… Estem acostumats a una altra cosa. I això li passava a la meva novel·lista predilecta, la Mercè Rodoreda. Jo no sóc com ella, però també estic enamorada de les paraules, que m’han salvat en els moments tristos. El diàleg que s’estableix quan escrius és una manera d’enfrontar i acceptar les ferides. No sé per què en aquesta etapa tan clau de la meva vida no m’ha fet falta. No he llegit ni he escrit des que vaig saber que el meu pare estava malalt i sabia que era el final. Ara reconnecto amb les idees i la imaginació escrita, tres setmanes després de l’inici del canvi.

Heus aquí el darrer fruit de la meva fascinació per Rodoreda, publicat enmig del caos. Gràcies als que l’han fet possible! Que sou uns quants.

https://www.elsaltodiario.com/literatura/la-dimension-mas-soberbia-y-tragica-de-merce-rodoreda

Sí, ella un altre cop. I tornarà. Li demano que torni per amarar-me de tragèdia, lluita i una malaltissa melangia que ha format part de la meva vida i no sé si he desterrat o continua ben a la vora, xiuxiuejant la seva cançó, fluixet, suaument, sempre a cau d’orella… La tonada dolça de la tristor amarga.

Rodoreda, l’egocèntrica i ambiciosa escriptora barcelonina que volia fer tremolar Déu amb les seves metàfores. A voltes, aquesta lletraferida exiliada, que va caure, com tantes altres dones, en el parany d’un amor correspost només a mitges, es deixava endur pels seus dimonis interiors i vomitava retrets, enveges, laments interminables. Es planyia a sí mateixa i es col·locava a l’extrem oposat de la dignitat (sabem que en temps de misèria serveix de poc) per més tard desdir-se’n i demanar als seus interlocutors que no prenguessin per serioses i certes les seves peticions, mots que ja havien arribat com sagetes al fons del cor dels bons amics que va tenir. Un punt bandarra, la Mercè Rodoreda. Un punt animal, exagerada i infantil. Quan s’endinsava en la tragèdia feia també créixer el mite, tintava de novel·lesca la seva existència d’heroïna solitària, de persona incompresa i enganyada per la vida. Una versió d’ella mateixa, res més. O potser la única? Mai ho sabrem.

A “Cartes a l’Anna Murià” veiem una Mercè destrossada per la magror que li imposa la guerra a França, una dona ferida per les circumstàncies, amb tants desitjos de lletra i tantes obligacions de menjar i lloguer. Però, sobretot, una Rodoreda venjativa i gairebé cruel. La constant: una relació amorosa desequilibrada amb en Joan Prat, conegut com Armand Obiols. Què li trobava a aquest intel·lectual callat, casat com ella i amb la família passant penes a Barcelona?

Llegir les cartes de la Mercè a l’Anna és aventurar-se en la nuesa de les seves obsessions, mirar de cara la seva ombra, l’inconscient, participar d’emocions descarnades i brutals. Quan escriu a l’Anna concentra en pocs crits els traumes que la van modelant, que maten el seu desig d’atenció. La varen salvar els deliris de grandesa i l’escriptura. Malgrat això, la pau, no la va saber trobar.

L’epíleg del llibre inclou un meravellós escrit de Margarida Puig, la muller de l’únic fill que tingué Rodoreda, en Jordi Gurguí, i dic meravellós perquè allò que s’hi conta no havia sortit mai a la llum, crec, i ens permet conèixer una altra cara de l’escriptora. Mercè Rodoreda fou una mare absent. Com em costa entendre-ho! A les cartes a l’Anna anomena en Jordi dues vegades i prou. D’ell deia que li feia nosa. Per llogar-hi cadiretes, vaja. Després, quan viatjava furtivament a Barcelona, el veia. Fins i tot va assisstir al seu casament! I, anys més tard, treia a passejar, d’un en un, els seus néts. La Margalida explica que se sentia còmode fent d’àvia excèntrica. Ja ho dic jo, que la façana la devorava. La qüestió és: en morir, no se’n va doldre de la seva angúnia a mostrar determinats sentiments?

Allò que més enlletgeix aquesta autora que tan perseguiexo és, sens dubte, l’obstinació pels diners. Embruten cartes, embruten les converses amb el seu fill, embruten, embruten, embruten. En tingué i en cercà més. La tirada pel luxe crec que fou la ximpleria més grossa que la seduí. Al cap a i a la fi, era ben humana la Mercè Rodoreda.