Feeds:
Entradas
Comentarios

Perversitat i amor

Escriure un bloc no deixa de ser un acte egocèntric, una trampa a l’orgull. Tu dius, dibuixes una imatge, plasmes contradiccions i un bon dia te n’adones que ningú les ha llegit. Un altre estàs encantat perquè un conegut ha flipat amb una reflexió o un familiar t’ha fet cas. Minúcies, engrunes. Però d’això tracta la publicitat de la xarxa. Possibilitat, atzar. I ja que hi som, m’aferro a la perversitat i comparteixo un breu relat que forma part d’alguna cosa que ni sé què és ni sé què serà. Tot o res.

Ella

Asseguda a la punta del sofà, llegeix. La làmpara de peu desprèn una llum càlida, groguenca, un xic pobra, però suficient per l’hora del dia, quan el sol encara no s’ha amagat. Llegeix al matí, al migdia, novel·les i revistes del cor. Les primeres, sobretot. Les devora i, una setmana després d’acabar-les, oblida el nom de la protagonista. No era important per ella. Gens. Allò que la mou és l’emoció del moment, el viatge. Mentre renta els plats recorda passatges del llibre que està vivint i es veu reflectida en alguns pensaments de l’heroïna. Ignora que ella també ho és. Es considerapetita i insignificant, transparent com una volva, freda com la neu. I la supervivència batega a mil per hora dins el seu cor, tanmateix.

Aquest és també el seient de cosir. Mitjons del marit i vores de faldilles. Ho fa tranquil·lament, amb un punt d’inseguretat. Els dits ossuts de la mà esquerra aguanten la roba i els de la dreta saltironegen tot fent forat. El didal, damunt de la capseta, espera. Hi ha dies que només és testimoni del joc. Els temps s’atura i passa rabent a la vegada. Pau.

Un dia a la setmana va a la perruqueria. Sempre hi ha xivarri! Ella hi aporta la seva presència i riu per sota del nas els acudits i les anècdotes. Davant del mirall i pendents de l’evolució del pentinat, algunes clientes fullegen la Pronto i aguditzen el seu esperit crític per trobar la comparació més barroera entre la nova rica i el seu vestit, o la nova rica i el marit, o la nova rica i el director de cinema que ha descobert un talent amagat. Amagat i ben pelut!, exclama una, i torna la festa. Com cada dimecres.

Les rialles tampoc li manquen els divendres, el dia del xocolata amb les amigues de l’associació. Mateixa hora, mateix lloc, mateixes converses. Estimen que sigui callada, no la interrompen, li pregunten pels néts, elogien el seu domini de la llengua, l’ajuden a manejar les noves tecnologies… Confien. Mai li retreuran que no escombri més sovint, s’oblidi de comprar les cuixes de pollastre o es passi dies sencers sens sortir. No. Jutjar no forma part de la seva relació. Han contret un pacte ferm i invisible d’entrega mútua, han entès que són valuoses en el seu jardí. I la mare n’és la flor més delicada.

Fa uns anys vaig llegir una novel·la francesa que havia tingut una gran campanya de màrqueting i una pel·lícula: La delicadesa. Em va semblar un frau i l’he oblidada. Ara, però, faig cas a l’impuls de tornar a endinsar-me en un relat que m’hauria d’haver commogut. No recordo si el vaig trobar naïf, vulgar, forçat… He d’intentar-ho i, si torno a frustrar-me, potser he de crear alguna cosa que m’inspiri finor. I n’hi ha tantes! Les estrelles, les flors, els xiuxiuejos, les carícies, el color blanc, les cançons de bressol…

Por qué Dios te puso ahí

Todos somos dioses, sabemos, amamos. Pero una sombra cubre parte de ese conocimiento bello y la vida terrenal nos va mostrando, con besos, bofetadas, sonrisas o trompicones lo que tenemos que reaprender. Desearía de ti más caricias, más miradas y más halagos, pero me toca echarlos en falta o aceptarlos de otros. Lo hago con tristeza. Y, con el tiempo, lo haré con serenidad, porque todo es subjetividad y el drama ha formado parte de mi vida desde el principio. Aquietarlo poco a poco, tarea lenta.

Hoy quizás tengo una respuesta a por qué te cruzaste en mi camino y te pedí que te quedaras. Creo que te lo supliqué, más bien; sin quererlo conscientemente te convertí en ogro y a mi misma, en víctima. Perdona por este peso que no debes llevar más. Quizás tenías que enseñarme esto y mostrarme qué significa el empoderamiento. Sin embargo, creo que el motivo es más noble, elevado y sublime. Más sutil. Últimamente aparece este adjetivo a mi alrededor continuamente: delicadeza. Pero me atropella un torrente de energía distinto, lo siento. A veces es tan imparable como la alegría.

Dios y yo te pusimos ahí para que me enseñaras que hay muchas maneras de pensar, para que rompieras mis moldes y me mostraras que hay ideales en todas partes, para que viera que una persona externa, por mucho que la mimes, no va encarnar un sentimiento universal, para que entendiera que tengo que soltar y esperar. Soltar… Esperar… Sentir… Aceptar…

Y, por encima de todo, agradecer.

Rols i reflexes

Tinc un fill. I una filla. Me’ls estimo amb bogeria, com crec que els passa a la majoria dels pares. Ara bé, amb la meva petita… sento coses diferents. Hi ha una identificació conscient i inconscient que segurament du implícit el gènere. Me la miro amb el mateix amor que observava en Leo a la seva edat, però hi ha alguna cosa més, un sentir d’igualtat, com si em pogués recordar a mi mateixa fent aquell gest, embadalida amb la vida, més lenta, més plena… Difícil d’explicar i tan clar d’experimentar!

Les situacions més típiques i repetides em donen el mateix plaer que he vist desenes vegades. Sóc feliç mentre endreço la seva roba, tan bonica, mentre li poso, amb suavitat i paciència, mentre la pentino parsimoniosament, ara una banda, ara l’altra, ara repetim, ara podem el passador, ara gira el capet, ara somriem. I ens mirem les dues al mirall.

Com una nineta.

508d5d6e91eb1d92ba6d83a7ed1f36f4

Diàlegs

L’escriptori és un magnífic camp de batalla: ceres de colors a un cantó, un vas del Pocoyo a l’altre, la col·lecció de gomes d’esborrar en forma d’animals barrant el pas al ratolí i les restes de dibuixos a mig pintar observant-me. Què, encara no t’has dutxat, avui? demanen burletes. Doncs no, he anat directament al cafè i l’ordinador. Em sento divendres.

L’empremta dels nens m’agombola. Per fi estic d’humor. Ni peso ni renyo. He dormit tan profundament… Sovint veig el desordre amb ulls de drac ofès i el dimoni servicial que porto a dins em fa endreçar-ho tot de mala gana. Aquest matí, en canvi, l’eco de les rialles infantils amara l’aire, es fa presència, demana a crits que el visquem, m’empeny a gaudir del que tinc en aquest moment. El trobaré tan a faltar quan s’hagi esmorteït! Sembla curta, l’edat de la innocència, totes les mares ho diuen. Dos anys, quatre anys, cinc anys, set anys… i deixen de córrer per abraçar-te a la sortida de l’escola. Fora, fora, emocions futures! Ara toca flairar la pols que s’acumula.

Ahir vam deixar el PC en suspens i s’engega tot d’una. La contrassenya es tecleja gairebé sola. Entro directament al navegador i tafanejo dos minuts. Coi de xarxes socials! Puden. Si haguéssim de fer cas del que escrivim entre tots… Em decideixo a tancar i, un instant abans, missatge al xat. Ep, què fas? diu na Joana. Res… intoxicar-me de notícies negatives. Tu tens molta feina? Em sé la resposta de memòria: Psé… com sempre. T’he dit que ma mare va caure ahir? Ostres tu, pobra dona. Té setanta-set anys i a vegades diries que passa dels noranta. No, no. No ho sabia. Està ingressada a l’hospital? Digue’m que no o em sentiré fatal per no telefonar-te més més sovint… I creuo els dits. Caaaa!!! La vaig trobar estesa a terra i em vaig espantar una mica, però a part de dos blaus, res. Ara està feliç perquè les germanes i les nebodes la criden a totes hores. Uff!Ja diuen, que els mals no vénen perquè sí. Me n’alegro, Joana. Que aquest any amb el confinament ja n’hem tingut prou.

Desapareix. El cercle blau ja és gris. Hora de fer treballar una mica, suposo. Li diré de quedar demà per fer el tallat. Després…

El cos encara es queixa, com si em demanés uns estiraments. Hauria de descansar una estona més. Per un dia que sembla que dormiran fins a les deu! Sí, escoltaré una meditació de les del mòbil i dormiré. La icona de l’app és un elefant. No sé pas quina relació té amb meditar però… fa distingit, crea confiança. I em relaxa molt sentir la veu de l’home: Dedica uns moments a trobar una postura còmode… Quan la tinguis, manté els ulls oberts. Assegura’t que veus l’espai que t’envolta, a ambdós costats… a dalt i a baix… Inspira pel nas… i expira per la boca… Amb la pròxima inspiració tanca suaument els ulls, deixa que la resiració torni al seu ritme habitual, sense forçar… Totes comencen de la mateixa manera, encara que jo no faig cas del consell dels ulls i els cloc tot d’una. Em va bé així.

No he sentit les passetes que s’acostaven. Mama, mama! N’Alexandre no sap en quin món viu encara. Bon dia, amoret! Has dormit bé? I, com gairebé sempre quan s’aixeca, no respon sinó que mou el cap. Sí. Quines preguntes de fer!

Ens abracem fort, ben fort. Després em mira amb el cap decantat i ulls picardiosos. Et vaig a buscar el iogurt, home! I el deixo mig estirat al sofà. Quan torni, es trobarà en braços de Morfeu un altre cop, ja ho sé. Malgrat tot, li duré l’esmorzar. I esperaré al balcó. He de saludar el germà Sol i establir el sisè diàleg del dia. El més important.

Las hojas de los árboles

Sé, pues, sabia como los árboles, y cuando la vida te pida que dejes caer las viejas hojas de tu mente y tu corazón, no dudes en hacerlo, para que tu alma pueda disponer de un vestido nuevo cada primavera.

Capítol “Cuando caen las hojas”, del volum “El jardinero”(Grian A. Cutanda)

cojines-decorativos-hombre-de-pie-en-el-bello-bosque-con-las-hojas-que-caen-pintura-ilustracion.jpg

Repressió i despertar,

dolor i amor,

dualitat i unitat.

Un nou Big Bang ens convida a ser part de l’huracà.

 

Escombrar per renéixer,

desaprendre per respirar.

L’asfalt que tot ho anihila,

la terra que espera, mentrestant.

 

Bradbury va somiar amb homes llibre

i ha arribat l’hora de les dones arbre, les nenes peix, els nadons ocell.

 

Mirem el cel junts, fills meus.

Cantem a la lluna, mengem fruits saborosos,

escoltem els vent que ens bressa i els núvols que ens saluden.

 

El passat, un tendre assaig,

l’espiral del canvi ens travessa.

Ensenyeu-nos la llengua de l’univers,

vosaltres que mai heu deixat de ser màgia.

nor

Essarye

El bejuco sube ondeando por los tallos de los grandes árboles –decía Nakekiryai– y desde las alturas empieza a llorar, a gemir nanapipiye, nanapipiye, y la madre, la gran Madre Tierra le grita desde abajo, essarye (ven a mis brazos, hijo mío), y el bejuco cae confiado y silencioso sobre la Madre Tierra.

La Madre Tierra da confianza a todo, es la serenidad de lo creado por Papa. Por eso, cuando el bejuco cae a tierra se vuelve duro, resistente porque ya la Madre le ha dado el beso, la consistencia entre sus brazos.

Así venimos todos nosotros, así nos movemos todos –cantaba Nakekiryai–, todos venimos de Sappipeneka, desde allá arriba empezamos a llorar, a gritar mupipiye, mupipiye, nanapipiye; buscamos seguridad, buscamos confianza. Y nuestra gran Madre Napkuana nos ha gritado essarye, «ven hija, ven hijo a mis brazos». Nuestra gran Madre Tierra nos ofreció sus pechos, nos respondió essarye.

Cada vez que lloramos allá el Sappipeneka, ella nos dispuso a bajar, dándonos confianza, y así llegamos a su seno… Lloramos cuando somos niños, y nuestra Madre nos irá conociendo de acuerdo a nuestros lloros

fd268789d80d58ece1ef5b9b246de69fPalabras atribuidas a la Gran Nele Olonakekiryai (2010).

Quim

Tinc un amic amb el qual no he compartit mai un cafè. No hem cantat junts, no ens hem donat la mà,  ni tan sols ens hem vist cara a cara. Tinc un amic en la distància. M’hi vaig apropar perquè va escriure un llibre colpidor i havia d’agrair-li tot el que amb les seves paraules sinceres jo havia après. Tinc un amic amb el qual m’escric cartes. Les meves, llargues, les seves, curtes. Tinc un amic que em recorda a un altre amb qui vaig fer cafès, sopars, concerts… També ens escrivíem. Els meus dos amics tenen la lletra molt petita i els sobren uns quants quilets. Els meus dos amics són persones sensibles, enamorades  de la literatura, dignes. Tinc dos amics especials. O potser són un de sol. Ens escrivim cartes i fa pocs dies vaig sentir-li la veu al telèfon. Va ser molt emocionant. El seu nom és Quim.

 

Endavant i endarrere, a poc a poc o més ràpidament, a la vida les circumstàncies ens fan ballar en diferents direccions i desaprenem hàbits que pensàvem que teníem gravats a foc. La soletat i, sobretot, la capacitat de saber què fer quan estàs sol o sola, n’és una, la rutina que amb el confinament he perdut i amb paciència recuperaré. Sense pressa. No n’hi ha. Tenim tot els temps del món. I si no, què?

Diu un amic que les cèl·lules tenen memòria i podem moldejar-les a cada moment. Costa una mica d’entendre, però, a la vegada, és bonic. M’agrada pensar que la part més petita del meu ésser conté tota una vida. La humilitat em fa somriure. Ser petita, sentir-me part d’un gegant lluminós anomenat univers, em dóna pau. De fet, una de les imatges cinematogràfiques que més m’entendreixen és el final de la primera “Men in black”, quan apareix un extratrerrestre de grans dimensions jugant a bales amb la terra i d’altres planetes. M’ajuda a relativitzar-ho tot i estimar incondicionalment el cel que ens fa de sostre i aixopluc.

the-final-alien-in-the-first-men-in-black-movie-is-only-glim_xctq