Feeds:
Entradas
Comentarios

Una inexplicable alegria vessa del meu interior; és la felicitat de la presència, la contemplació de la puresa, que ets tu, Sol. Només de compartir el teu espai i participar de la intensitat del teu saber estar a un lloc, ja em sent papallona. Ser mare és això, gaudir de la capacitat dels nostres infants de viure el moment i, sobretot, no tenir preocupacions, endinsar-se en la simplicitat, convertir l’existència en un acte diví. Com no puc ser feliç quan t’oberv en pau? O quan demanes que t’abracem, et llegim contes o et doni pitet?

La vida m’ha donat dues oportunitats per viure la maternitat en plenitud. A cada passa, l’aprenentatge suma amor i el lligam s’enforteix, s’amplifica, arriba més enllà de les portes, les parets i l’energia densa de la ciutat, acaba fonent-se amb els núvols, els ocells, els arbres i l’aroma salabrós de la mar. L’estimació es fa illa i navega més enllà dels confins coneguts.

Som reis

Ha arribat el moment. Quan deixes de ser infant no et planetges que algun dia seràs tu el rei mag, la reina maga, la fetillera que manté la il·lusió de les persones que més et fan estimar la vida, el bruixot que fa servir la vareta només pel bé, la mare que pensa els regals, els embolica, cerca els amagatalls i s’emociona pensant en la carona de la nena de 2 anyets que no sap qui són aquests senyors vestits amb capes brillants i obrirà la boca a més no poder quan vegi els paquets embolicats que ocupen tota la taula l’endemà al matí, quan encara no sap si somia. Ara sé què senten els reis i crec que és tan màgic com estar a l’altra banda i ser petit. Els miracles ens envolten i hi ha nits que es fan mundials.

Consolidar costums

Un any comença. Els dies cauen de l’antic calendari. Els canvis arriben quan l’univers ho decideix, esperonat pels desitjos més intensos dels nostres cors. Aquest és el ritme de la vida, el misteriós rellotge, el petó de l’infinit.

Moltes ments s’han aferrat a una xifra, el 2021, com si la resposta a les qüestions mundanes i espirituals estigués continguda en aquests quatre números. Crec, humilment, que és un error i que cadascú de nosaltres crea a cada moment la seva realitat (i durant el 2020 també ho hem fet). Malgrat això, no rebatré el contrari a ningú. Estic cansada dels enfrontaments: no m’han dut res de bo. Els errors ajuden, els encaraments gratuïts, no. Fins i tot em dol escriure segons quines paraules, com odi o enuig. En canvi, pau, amor i llum llisquen talment carícies des de la coroneta fins als peus. Si les repetim eternament…

Pau, amor, llum.

Benvingut 2021.

Quan la porta es tanca

Un bocí de cel blau i blanc s’acomoda en el meu esperit, compartim la màgia del moment, la volguda solitud. L’única que hauríem d ‘experimentar una vegada i una altra, perquè és sinònim de felicitat.

El meu millor amic diu que tenim un somriure interior i que l’hauríem de saludar cada dia, cuidar-lo, regar-lo com una planta delicada. El sento. Quan els desitjos coincideixen amb la pau dels altres, la seva visita inunda totes les cèl·lules del cos i el pit s’eixampla. La llum recorre els canals energètics invisibles i et fa arribar la serenitat més absoluta.

La porta es tanca i els nens baixen les escales exultants. Tu els acompanyes. Un petó discret i una mirada de complicitat. Fem allò que volem, encara que només sigui de tant en tant. Costa tan aprendre les coses importants! Estem desaprenent-ho tot a marxes forçades, en aquest viatge apassionant cap a l’Era d’Aquari, el temps de la solidaritat i l’amor. Per als crèduls. Els toca-toca mai en tindran prou amb tot. Potser el seu paper en aquest teatre és tan molest com això. Potser.

La serietat

La meva nina interior té un problema amb les persones serioses. Ve de lluny! D’una lluita perquè l’alegria i l’amor envoltin el sòl que trepitja, per treure ferro als assumptes que no comporten dolor o violència, de mirar amb condescendència i treure’s la cuirassa d’adulta. Apreta. Ofega. Esgota. Allunya dels éssers estimats o desconeguts. No m’aporta res, aquesta seriositat mal entesa. S’ha posat el vestit de fredor, competitivitat i ambició. El compromís, no obstant, és una altra cosa. No ens equivoquem.

El cuquet i el personatge

Quantes vegades heu sentit que la vida és un teatre i cadascú de nosaltres ha triat el seu personatge? Milers. I continuareu escoltant-ho, fins que el personatge quedi reduït a no res o tingueu (i tinguem) la capacitat de mirar-lo des de fora, estimar-lo com estimem la pluja, les ones i les papallones que ens surten a camí. Perquè sí, perquè amb els anys tot es relativitza. I és tan preciós que les punxes s’arrodoneixin!

El meu personatge és la Mireia, riallera, xerraire, curiosa, una mica intrusiva, tossuda, impacient… I a la Mireia li agrada haver de córrer de tant en tant, perdre els papers, sortir al carrer amb els cabells esbullats i riure’s d’aquesta bogeria dels despistats. I fer una mica de periodista: quedar-se escoltant embadalida un dels convidats de la ràdio, trobar un tema ben humà per un reportatge, enllaçar històries i, sobretot, amarar-se de la calidesa de les persones que agraeixen poder-se expressar i que t’hi interessis sense estridències. El personatge pot viure de repetir aquestes experiències, encara que també li’n sobrevenguin d’altres de més desagradables. Aquestes darreres condueixen directament a la humiltat, piquen i repiquen, ens obliguen a despertar del somni de l’ego. Són imprescindibles per discernir la matèria de l’esperit; i el cuquet de la professió és, bàsicament, matèria, terra, pensament. De misticisme, no en té gens.

Quotidianitat

És una paraula femenina, com ambició, i tan diferent! Petita i gran a la vegada, amiga de la tranquil·litat, sinònim de certa rutina, llarga, dolça com una abraçada, olorosa com un pastís acabat de fer. Durant segles, la vida privada ha estat interpretada com un terreny ordinari, de pobre, i s’han enaltit les gestes dels soldats, els inventors, els polítics, el filòsofs, els grans artistes, els, els, els. Potser ha arribat el moment de reivindicar el la. Però no el la de dona, que exclouria tants amics, sinó el la de la casa, la família, la naturalitat. Potser hem de deixar de comparar les nostres vides amb la de les persones que surten als informatius, les pel·lícules i les revistes i viure de ple dins la nostra llar. Descobrirem que ens espera amb els braços oberts.

Hora baixa

A Palma, al mes d’octubre, quan toquen dost quarts de set de la tarda, arriba l’hora bruixa. És un moment màgic que dura comptats minuts, quan el sol ja s’ha amagat rere la serra i el cel es tenyeix d’un rosa llampant, poderós, atractiu, meravellosament irreal. Si alces els ulls, t’empresona dolçament, com l’instant anterior al mareig. Balles… balles… Ara, però, aquest moment encantador és susbtituït per una tristor lleu, educada, tímida. Fa voleiar la seva faldilla grisa amb parsimònia, com una dama encara no avesada a la cort. Entra amb curiositat i no s’arriba a instal·lar. Deixa per on passa un tel d’introspecció i ens convida a la melangia. Tardor mansa, tardor càlida, tardor benvinguda. Estimada.

Passejada poderosa

Avui us contaré una anècdota d’aquelles que entristeixen un poc. No massa, però. Una mica.

Passejava amb la meva filla pel centre de Ciutat. Cercava el recer de carrers escassament transitats. No pel virus, sinó per la tranquil·litat. Caminar embadalida si no et sents observada em sembla més agradable, una sensació parescuda a volar. La tria de la ruta va ser força encertada: brutor i silenci.

Vam tombar cap a la dreta i vam enfilar un carrer amb llibreries. De cara, una persona coneguda pedalava mansament. Duia, també, la seva nina. La tenia asseguda a la típica cadireta de bici barata. Feia mesos que no veia aquest company de professió i un somriure va emergir-me al rostre. Volia dir-li que m’havia comprat la novel·la que havia escrit i hi estava enganxadíssima. ‘Segur que li fa il·lusió”, vaig pensar. Malgrat això, va avançar fins a l’expositor exterior d’un dels establiments amb l’anhel als ulls. Va resseguir amb avidesa els llibres mostrats i amb posat ofès va girar cua. No havia pogut alimentar l’orgull.

Hores més tard, a casa, davant l’ordinador, vaig desitjar no tenir la desgràcia de publicar cap volum. El corc de l’Enuig m’havia avisat clarament. Missatge rebut. Gràcies.

No cal estar trist per cercar refugi en un llibre, però el seu tacte és més suau quan més el necessitam, les seves paraules, més encertades si ha arribat a nosaltres per art de màgia, el seu missatge, més clar, i la plenitud que ens fa sentir, més intensa. Obrir un llibre i tirar-s’hi de cap és el camí directe a la immortalitat.

De vegades penso que la divinitat m’ha posat aquí per gaudir dels llibres, tant els coneguts com els prohibits, les històries bèsties que et regiren les entranyes, els contes il·lusoris que et bressen amb el seu aroma de xocolata o cafè i, sobretot, les heroïnes que ignoren la seva essència. Com ressonen a la part més profunda del cor els seus gestos!

En el Dia Mundial de les Llibreries gairebé no fa falta dir que materialitzen l’Imprescindible. Al costat de les seves germanes, les biblioteques, serven ànimes, acullen savieses antiquíssimes, saluden les ombres dels homes i les dones que som, somriuen al perdut i a l’orgullós. Accepten la imperfecció com ningú.

Surto al carrer. Em creuo amb espectres, besllums de persones tristes presoneres de la por. L’acera és ampla. El camí, curt. Només de veure el cartell groc i llampant, la respiració se m’accelera. Saber que les seves portes estan obertes fa que l’aire sigui més pur. Fins i tot podria volar! I en travessar el llindar, l’ànima s’expandeix i em sento una enorme bombolla de sabó capaç de contenir tot l’amor del món i créixer fins a l’infinit.

En un instant. En una eternitat.

Il·lustració de John Walson.