Feeds:
Entradas
Comentarios

El somni del Che

Tots tenim herois d’adolescència que van apareixent i desapareixent en l’edat adulta, persones valentes amb una clara missió a la vida, homes i dones que van passar penúries. El seu cos no va ser un temple sagrat sinó un font de patiment. El varen posar a prova tantes vegades! Molts van morir joves, sense haver tastat la candidesa d’una llar, el caos d’una casa en la qual regnen els crits infantils, i són màrtirs, semidéus, exemples de tenacitat i disciplina. Sempre n’hi ha hagut i així continuarà essent. El Che va ser un dels meus.

El Che somiava la pau, la unitat, estic convençuda que se sentia connectat al seu continent d’una manera orgànica, gairebé física, i creia que en qualsevol moment podria fondre’s amb un arbre, la pedra d’un riu, els ulls d’un còndor. Va matar i va malviure, sí, però sé que aquesta no és la part més important d’ell, només un desenllaç, una cara del prisma, la més agressiva. De nit, adormit, amb la barbeta apuntant a la estrelles, somiava com tots nosaltres un món sense pobres ni rics, sense pertinences que ens divideixin, un món de solidaritat i comunió amb l’entorn, sense luxes, un món en el qual tenim cura els uns dels altres, els infants neixen acompanyats sense cesàries, les persones moren en pau, han caigut els murs i les fronteres, respirem profundament, ens respectem i acceptem que la vida és un regal que pot durar més o menys temps.

Tinc un cine

Puc dir alt i clar que «Tinc un cine» i qui sap si aquest estiu ho hauré de canviar per «He tingut un cine». Un bon cine.

Al cinema de la meva vida, el CineCiutat, hi he trobat moltes persones, he crescut interiorment, he patit, he format part d’una família i m’he topat amb la realitat d’un sistema econòmic que avorreixo: el capitalisme.

Aquesta taquilla tan original que mitja dotzena de persones hem ocupat al llarg dels 9 anys de la història d’aquest cinema, que no és com la resta, ni ho vol ser, crec, segurament correrà les seves cortinetes grises per darrera vegada amb la bonior del temps d’estiu. Aquest dissabte els socis decidirem el seu futur. Quina responsabilitat! Decidir sobre els somnis i les esperances d’altres… Un aprenentatge més. Fins a l’últim dia, una experiència intensa i vibrant. El CineCiutat és i serà sempre VIDA.

15 d’abril

S’acosta el dia i costa de creure. S’acosta el 15 d’abril i sembla que fos ahir que vaig agafar un avió amb la Sol sense saber què em trobaria ni quant de temps passaria a Barcelona, aquesta ciutat amb la qual estava mig enfadada. S’acosta el dia que anava pel carrer cantant Suéltalo perquè no paràvem d’escoltar-la a casa de la Nini i en arribar a la planta del Clínic em vaig trobar aquelles cares llargues amb poques ganes de donar la notícia de la teva partença. A la mà, la bossa de plàstic amb allò que havia fet amb tu el primer i darrer viatge cap a l’hospital cinc dies abans. Rutines alienes.

15 d’abril, nit de pluja fina i dolça, capvespre surrealista d’alliberament, plors i consciència. Allò que més m’estranyà va ser haver d’agafar el teu document d’identitat de la tauleta de nit i dur-lo a la representant de la funerària. Caminava amb una fotografia teva tot seriós. No sabia ni sé qui eres.

Divendres 15 d’abril farà un any que sóc orfe i me n’he adonat que la vida continua. Hi ha dies que un tel gris fa lleus els somriures i d’altres que moments de bonior passats retornen. L’imprevisible és la catifa que filem, sense saber-ho.

Gràcies per tot allò que vas fer i les portes que vas obrir durant i després de la teva presència. Mai arribem a entendre la dimensió d’aquest misteri que envolta vida i mort. Segurament, perquè ha de ser així. Les lliçons les aprenem pel camí.

https://www.diariodenavarra.es/noticias/actualidad/nacional/2022/03/14/borrasca-celia-dejara-lluvias-espana-semana-520625-1031.html

Senyores i senyores

El servei, en català. The help, en anglès. Les criades, en un llenguatge despectiu i estès com una taca d’oli. Per a mi, les senyores.

M’adono que la figura de la persona que té cura d’algú o manté neta i ordenada la casa dels altres sempre m’ha fascinat. Potser perquè hi he tingut contacte, potser perquè no entenc que els diners posin a unes dones en esglaons socials diferenciats de les altres, potser perquè la humilitat es troba tan a prop de l’amor que la identificació amb aquestes senyores, que no s’hi sentien, es fa automàtica. Tenir-les al costat és sentir que les mans custodien la màgia. Mans que converteixen en llum allò que repassen, mans que pasten, tallen, barregen i creen, mans que abracen sense necessitat de paraules, mans que saben i callen.

Les senyores que durant segles han escoltat els laments de les que se’n feien dir coneixen tots els secrets de l’ànima, totes les manies no confessades, les inseguretats, els vicis desnuats, les lectures incòmodes, les normes desobeïdes. Se les han endut a la tomba. Tan honestes són, han estat i seran!

Les meves senyores han tingut noms corrents: Imma, Montse, Teresina, Manuela. Per elles hi posaria la mà al foc, sobretot per la Teresina, la major, aquesta dona dedicada a la meva família materna que ha tingut cura d’àvies, fills i néts amb una alegria encomanadissa. Gràcies, Teresina, per haver viscut el temps suficient per a gaudir-te i estimar-te. Gràcies pels teus petons, les teves històries, les teves bromes. Gràcies per fer riure el meu pare tantes vegades, pels coc ràpid que fèiem a l’estiu, per venir a ajudar-nos a preparar el pis de la Grann Via les festes de Nadal. Gràcies per mantenir la casa de les Borges com una patena quan ja ningú hi posava els peus ni hi pensava. Gràcies per haver-me convidat a la teva caseta amb jardí, el teu petit món, tan preciós i teu que no me’n sé avenir. Gràcies per ensenyar-me que les coses petites són les més grans. Gràcies, Teresina. Sé que m’estàs escoltant, siguis on siguis.

Amb la Teresina (Les Berdunes, Les Borges Blanques) -2001

D’entre els invents que cada dia omplen els espais que abans dedicàvem a estar amb els amics o, simplement, badocar n’hi ha un que m’embulla la son, que em fa rabiar d’aquesta manera lleu i infantil que tenen les coses sense una importància aparent: l’etiqueta pèrfida que han posat a algunes novel·les en les quals les protagonistes són dones, l’anomenada literatura per a dones, escrita i dirigida per nosaltres. Màrqueting, res més, una broma de mal gust perquè el gènere ens divideixi, també, en qüestió de llibres.

En un primer moment l’etiqueta fa pensar. Hi ha relats que expliquen històries de dones, les seves mares, les seves germanes, els seus amors no correspostos, etcètera. I tant! I també d’altres en els quals no sortim, com si ens haguessin esborrat dels carrers, els boscos i les illes. Són les novel·les d’aventures que tant ens agradaven d’adolescents i que es consideren clàssics. Ja sabem que, durant molts segles, els herois tenien cua i no pits. I? Creieu que L’illa del tresor m’emociona menys a mi que a un home? O Els tres mosqueters? Hi ha algú que pensi de veritat que no puc empatitzar amb El comte de Montecristo per què es tracta de la revenja planejada per una persona de l’altre sexe? Sort que en Dumas i n’Stevenson ja són morts, si no, els agafa un patatús i tornen a la tomba de pet.

Literatura escrita i centrada en personatges femenins. Molt bé: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, Jane Eyre, de Charlotte Brönte, L’amant, de Marguerite Duras. I per homes: Hamlet, de William Shakespeare, L’home invisible, de H. G. Wells, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès (que no es digui que no recordo les classes de BUP). Totes històries universals. Fan posar els pèls de punta. Colpeixen. I arranquen llàgrimes. Tenen un poder que ni tota la publicitat del món. Ressaltar el sexe de l’autor o el personatge principal em sembla tan fàcil com inútil.

Per una altra banda, no podem negar que, durant molts anys, el paper social de la dona s’ha limitat a la llar, a la intimitat, i la literatura es feia per evadir el personal i fer-lo somiar en paradisos, aventures i passions exòtiques negades a la meitat de la població mundial. Trist. Ara que ens hem rebel·lat, reivindiquem un lloc que creiem just, equitatiu. Perfecte. Però no perdem de vista que l’altre cinquanta per cent del planeta també està interessat en les peripècies de les cuineres de Criadas y señoras, de Kathrin Stocket, les dificultats que varen tenir les primeres treballadores en el cinema d’animació de Tota una vida per recordar, de Núria Pradas, i les nul·les expectatives de realització personal de les noies de casa bona de Mallorca durant la primera meitat del segle XX que, a llibres com Joana E., Maria Antònia Oliver retrata amb perfecció. Per favor!

Deixem-nos estar de ximpleries. Si cal inventar etiquetes, que serveixin per unir-nos, que de raons per separar-nos ja n’estem més que servits.

Camins

Cadascú té el seu camí i és bo no invertir tota la vida per descobrir-ho.

Cadascú fa el seu camí, l’embelleix, el mira amb ulls benèvols o rabiosos. I el modifica, conscient o inconscientment.

Cadascú tria un camí. És ample, lluminós, gris, fosc… Depenent del dia, el camí de cadascú es transforma i, en mirar-lo de lluny, ens sorprenem de les giragonses, les valls, els rius i les pedres que hem trepitjat i, a voltes, gaudit.

https://www.wallpaperbetter.com/es/hd-wallpaper-emshz

La innocència perduda

Hi ha llibres, com pel·lícules, que t’arriben a l’ànima i traspuen autenticitat. Mentre passes amorosament les seves pàgines t’arriba tota la il·lusió i la tendresa que la persona que les ha escrit ha sentit per als personatges i la història en general. La comunicació lector-escriptor esdevé tan clara que veure la paraula «Fi» gairebé fereix. És, senzillament, meravellós, màgic, com si la divinitat hagués davalla a la terra per tocar-te amb la seva vareta de punta estrellada. No us ha passat mai?

Ara ho he recordat perquè he acabat la darrera novel·la de Núria Pradas: Tota una vida per recordar. Va ser justament amb un escrit seu, Sota el mateix cel, que vaig connectar així, que vaig ser tan feliç.

Davant Tota una vida per recordar pensava que passaria una bona estona, com ha estat. Quatre dies, més de 400 pàgines. Devorat, talment un best-seller. Malgrat això, no hi he trobat l’embruix. Ni l’estil elegant que destaquen la majoria de les crítiques. En canvi, he respirat la senzillesa d’escriure a ritme frenètic i un interès sincer pels inicis de l’animació a l’empresa Disney, he agraït la contenció dramàtica i l’estructura intel·ligent que confereix l’experiència de l’ofici, la consciència neta de la protagonista, la fascinació per la capacitat que tenen algunes persones de plasmar la vida en dibuixos magnífics. I poca cosa més. Los Angeles ni és una protagonista més ni un fantasma (com si l’autora no hi hagués posat els peus ni en tingués la intenció), la guerra passa fugaç com una ventada i el premi… el Ramon Llull demostra que la literatura catalana ha quedat reduïda a una indústria dirigida pel màrqueting.

Els lletraferits nedem en un mar en constant revolta en el qual la innocència no té cabuda.

Hi ha dies estranys, que comences volent oblidar i acabes abraçant amb tendresa. La imatge de l’absència torna i lleva sentit al present. Deu mesos ja han passat. Gairebé onze. I entenc allò que diuen que la mort d’un pare o una mare no se supera. Alguna cosa inexplicable l’acompanya. Inconscienment, els pares són eterns, immortals, i els fills, nins que els estimem incondicionalment. Quan la bombolla es trenca, l’ànima es fon en els milers de gotes que banyen la terra en xocar-hi. Les gotes es recomposen desordenades i la resta de la vida és un intent de conviure amb una nova realitat inesperada.

Som bombolles. Som bellesa. Som fragilitat i màgia. Som els quatre elements en conflicte i harmonia. Som tristesa. I som amor.

https://cuentosparaleer.wordpress.com/2018/04/30/dia-gris/

Relataires

Cadascú té les seves curolles i en aquesta regió tan petita que anomenem Països Catalans uns centenars llarguets tenim la d’escriure en la nostra llengua, expressar amb paraules que ens semblen autèntiques i riques tot allò que ens passa pel cap. A vegades, qüestions mundanes, com la vida d’una moneda de 5 cèntims, d’altres, elevadíssimes, com la mort d’una mare o la destrucció d’una ciutat a causa de la guerra.

Les noves tecnologies han permès que ens trobem virtualment. Ens registrem en pàgines web, fem cursos d’escriptura a distància i comptem els likes i les visites que tenen els nostres fillets electrònics. Acceptem-ho: som una colla d’orgullosos i orgulloses. Se’n salven ben poques persones. I no m’hi incloc perquè jo també me n’alegro de veure que algú comenta un conte ínfim que he construït amb la mà al cor i he publicat amb una il·lusió ximpleta un divendres qualsevol. Un punt de sobèrbia hi és. I dos. I fins i tot tres.

Avui faig autocrítica dels relataires perquè es tracta d’un grup de persones que peca d’intel·lectualitat. Estimem la riquesa i la normativa de la llengua i mirem amb dubte els contes amb faltes d’ortografia, aquells en els quals es redueixen les lletres de determinats mots per comoditat o ganes de modernitat i s’introdueixen castellanismes, anglicismes i tota mena de símbols iconogràfics que els padrins dels nostres padrins no sabrien desxifrar. El carro de la fugacitat social ens passa pel damunt i nosaltres ens aferrem al fabrisme com un clau que crema. Crec, sincerament, que estem condemnats a l’extinció.

Avui és un dia trist perquè m’he imaginat que els meus fills i els dels amics catalans que estimen tant o més que jo aquesta petita llengua romànica nostra no gaudiran escrivint en català. Sento com un pes que no consultaran el diccionari per conèixer el significat d’una bella paraula que els diem ni s’interessaran per les històries universals i eternes que van escriure Mercè Rodoreda, Josep Maria de Sagarra o Manuel de Pedrolo. Aquestes comunitats que els lletraferits alimentem moriran d’inanició quan els que van néixer abans de l’any 2000, xifra amunt, xifra avall, fem cadufos i estiguem de tornada de tot. A la xarxa, que encara ens sorpèn per les possibilitats que ofereix, quedaran cementiris i encenalls literaris. Des de les estrelles, plorarem la musicalitat dels vocables oblidats. L’única esperança la tindrem en algun estudiós amant de les causes perdudes i vingut de terres estranyes que s’entestarà en aprendre com funciona aquesta cosina del llatí arrelada al nord-est de la península ibèrica, la llengua catalana, una víctima més de l’evolució de la nostra espècie, desterrada des de no sabem quan del paradís de la immortalitat. Les gràcies ja li podem donar per avançat.

El cor

Fa uns dies pensava en un lloc agradable de la meva infància i el vaig descriure, des del record emboirat d’estius molt llunyans i formes que es barregen, intentant donar protagonisme als sentits de la vista, l’oïda i el tacte. I avui, com un regal, de manera violenta també, han arribat a mi fotografies d’aquella casa. La vida! Màgica.

El sofà no és on el recordava, però la llum sí. Mireu. Per moltes cortines tupides que hi hagi, ella sempre guanya la batalla. I es veu que les rajoles són antigues. La pols s’hi acumula per molt que intentis mantenir-les brillants. El temps. No ens entestem en esborrar les seves petjades, deixem-los l’espai que es mereixen. Molt o poc. Cadascú tria.

M’ha fet una il·lusió immensa veure també l’habitació on feia les migdiades amb la iaia. Tot està igual i això em fa venir ganes de tornar-hi a posar els peus.

Les Borges no són el paradís, però sí l’arrel.