Feeds:
Entradas
Comentarios

Estiu

El vent empeny les branques d’un arbre sense nom i bressa les frondoses flors del lilàs. La quietud fa que no pssis res als meus braços i et miro, una vegada més, tendrament.

La senzillesa de la teva vida és només comparable a la bellesa que la teva pau desprèn. Amor demanes, amor dónes i, modestament, crec que amor reps.

Gràcies per ensenyar-me que he nascut per viure això: estimar cada mil·límetre que et pertany i que, fins fa menys d’un mes, es trobava dins meu. Contemplar-te, sostenir-te, compartir l’alè i abraçar els canvis d’humor que tinguis, heus aquí l’única feina que val la pena fer. No me’n penediré mai de les hores passades al teu costat.

lila.jpg

Anuncios

Vincle

Ens quedem soles a casa i el temps s’atura i s’escola a la vegada. Com desitjo la impossible impermanència! Els teus ulls blaus em miren encuriosida, estranyada, sorpresa i, quan me n’adono, ja els has aclucat. És el moment en què estudio les teves faccions perfectes (simplement perquè són les teves). La boqueta, mig oberta; el nasarrí, “respingó”; les celles, encara poblades per crostetes molt fines; les galtes, amples i deleroses d’arrodonir-se amb un somriure.

Em fa molta gràcia contemplar el borrissol que et cobreix les espatlles, el principi dels braços i les orelles. ets peludeta! I això fa que t’estimi encara més. Qualsevol excusa és bona per fer-ho, petita meva.

No em vull separar de tu.

mare filla 2

 

 

 

I la llum ho inundà tot

2018-07-11-13-14-35Amor, puresa i una pau infinita. Bellesa, curiositat i una confiança incondicional. Ets així, Sol, perfecta, com si sabessis allò que ens cal per recuperar l’armonia. Quanta saviesa reposa en el teu cos petit!

Et mir i la por s’esvaeix, només hi ha plenitud, felicitat, serenitat. Ets la llum.

La història es va repetir a mitges: et vaig agafar just en néixer, et vaig tribar preciosa, em vaig sentir la persona més afortunada del món i vaig desitjar que cada dia fos com el del teu naixement, amb un punt d’imprevisió i molta calidesa i emoció. Sovint, encara no m’ho crec. Tretze dies no són suficients, afortunadament.

Quin amor! Quina nena! Una princesa, una reina, una fada, una flor delicada i forta: la nostra filla Sol.

Dones, maternitat, poder,  patriarcat, feminització. Tots aquests conceptes estan presents en el nostre dia a dia d’una manera gairebé malaltissa, del tot obsessiva. Vivim en una societat tumultuosa i guerrillera, discutidora fins l’exasperació, inconformista i contradictòria, impermeable al crit dels més necessitats i subjugada a unes normes sovint deshumanitzades.

En poques dècades, hem perdut la confiança en la natura i el nostre cos, entre d’altres moltes coses, i ens deixem guiar per estadístiques i números que mai tenen en compte la peculiaritat i història de cadascú. Per sort, no he d’acudir gairebé mai al metge, però les vegades que ho he fet, sempre m’han tractat amb paternalisme i superioritat. Sobretot durant els embarassos. I així és com ja torno a trobar-me a la setmana 41 de gestió i em topo amb les pressions de tot un col·lectiu que frissa per intervenir, com si això fos l’única cosa que justifiqués el seu sou. Parlen en futur i no et demanen les coses; donen per fet que la teva voluntat és la seva paraula. Dons no! Ja són 40 anys, senyors. 40. D’alguna cosa ha de servir fer-los.

Baixin del seu pedestal, si us plau. Amb els peus a terra ho veuran tot més clar. I qui sap si més bonic.

sol-uk_3325958k

Plou. És febrer. Els dies sallarguen dolçament i els matins passen com una revolada. El Robert observa que, a la ciutat, les persones han deixat la tristor enrere, ensumen el bon temps i somriuen davant les darreres fuetades de lhivern, tan benèvol, enguany.

No deixa de ploure. El fred que ha trigat en arribar es resisteix a marxar. I ho agraeix. El que no li agrada tant és la seva poca vista a lhora de vestir-se i calçar-se. De casa a lestació s’ha banyat la part baixa dels pantalons i juraria que li ha entrat aigua a les vambes. Què li costava agafar les bótes?

Mira el relllotge. Té més duna hora fins que arribi la Margherita, o més: fa tard sempre.

Els viatgers larroseguen fins al carrer a empentes i rodolons. Un cop a fora, respira. Inspira. Mira a banda i banda. I la veu.

***

Creua el carrer, travessa la reixa de ferro i puja els sis graons escantellats més propers a lentrada. El jardí està inusualment buit. Les llambordes rellisquen.

Només posar el peu a l’edifici ja en sent l’escalfor.

A lhemeroteca no hi queda cap cadira buida. Homes i dones dedats diverses fullegen el diari o miren amb rancúnia el propietari de la publicació que han vingut a cercar. Una jove grassa i amb cara de poca salut té la mirada perduda per damunt dun parell de vells ordinadors. A laltre costat, un adolescent devora el principal article de l’única revista dart que ha trobat. El Robert els mira de reüll a tots fascinat per la seva concentració.

Fa anys que no entra a una biblioteca i encara més temps que no llegeix un llibre per plaer. És un univers que no latrau, prefereix parlar amb les persones, sentir la seva olor, tocar mans, braços o espatlles. La comunicació, per ell, és això. Deformació professional? Després de tants anys de treballar de cara al públic fins i tot les lletres dels còmics se li fan estranyes.

A la biblioteca no hi fa fred, però veu persones amb labric i la gorra de llana posats. Daltres amb prou feines duen una samarreta. Uns tenen llibres de text a les mans, daltres novel·les o revistes. Joves i adults prenen apunts o estudien i reconeix un funcionari de la Tresoreria que s’està prenent un descans dels llargs. Típic. Què hi falta en aquest microcosmos? Poca cosa, la veritat.

El Robert sent els pulmons lleugers, buits, lliures. Aquí no plou, però sembla que la frescor de la terra humida hagi penetrat a la sala de lectura. Hi regna la pau. És tan estrany

Deixa la jaqueta i la bossa a la primera cadira que veu, gairebé al fons. El sorprèn que alguns usuaris hagin sortit i deixat les seves pertinences a labast de tothom. Quina confiança en els altres, no? O és que a la biblioteca ningú roba?

Com si duna juguesca es tractés, ell també s’hi apunta. Tampoc du gran cosa al sarró… Agafa un euro i enfila el camí cap al rebedor, recte fins a la màquina de cafè. La basarda el neguiteja. Necessita sucre.

Es decideix per una xocolata.

***

La calor del got el reconforta i s’asseu a l’àmpit del finestral per omplir-se de pluja.

El dia que deixà de ser un infant el cel descarregava. La grisor inundava els carrers costeruts del cementiri. No hi havia veus, només remors, gemecs. Ell plorava per dins.

La brillant caixa que senduia el cos de la mare destacava sobre els vestits apagats dels familiars i amics. No sabien on amagar-se. Ningú entenia què hi feia, allà. Ni el pare, sempre tan pràctic i realista. Allò els superava amb escreix.

Una setmana abans la vida era fàcil, lluminosa. Laccident ho esquinçà.

La mare caminava despistada, abduïda en la seva lectura preferida. Havia llegit la novel·la de lEmily Brontë deu vegades! I encara semocionava, plorava, se li posava la pell de gallina i somreia. Sabia que caminar i llegir a la vegada no era massa normal, però ho feia des que tenia ús de raó i sempre alçava la vista en arribar a un semàfor.

Aquell dilluns, també. Aquell dilluns el sol brillava. Aquell dilluns no tenia res de funest. Tanmateix

El conductor parlava pel mòbil.

***

Durant un mes va viure a casa de l’àvia. No volia tornar a casa. Ho féu el dia que el darrer floc de neu es desfeia a les muntanyes.

Era dissabte. Tenia molts deures de lescola i cap ganes de fer-los, només volia rompre, cridar, lesionar-se, provocar un soroll tan fort que emmudís la tempesta daflicció que el rosegava. Es tancà a l’habitació i llançà tot el que hi havia als prestatges: joguines, carpetes, marcs de fotografies i llibres. Tots els contes a la paperera. Tots! No en volia saber res dhistòries màgiques i paradisos perduts. Havien resultat ser tan falsos com les monedes que la mare col·locava sota el tió el dia de Nadal. Saborosos, però irreals. No shi podia aferrar, no el podien consolar. La mare li havia dit una gran mentida i no la perdonaria.

***

La melodia dun telèfon el deixondeix. La xocolata s’ha refredat.

Entra una altra vegada a la sala principal. A la lleixa de les novetats, un llibre el crida. S’hi acosta per llegir-ne el títol. Curt, concís, conegut. I l’agafa.

Jane Eyre torna a la seva vida. Han transcorregut trenta anys.

La nena

Tot arriba, tant si ho esperes com si no, i la Sol és molt esperada, estimada, desitjada, somiada. Com ho va ser en Leo en el seu moment, significa puresa, llum, renovació, bondat, l’evidència que el  món continua girant segons un ordre natural que l’home no hauria de voler alterar. És allò que ens uneix i tenim, que ens fa ser un de sol, en la perfecció i la imperfecciò, encara que moltes persones no hi creguin i considerin que aquestes afirmacions són rucades de bon conformar. Potser sí. N’hi ha que necessitem pensar així per ser felices i trobar la pau a tot arreu, o gairebé. Alguns pics, els canvis que ens du la vida ens alteren, incontrolable, capritxosa, d’una intel·ligència comprensible per uns pocs.

La Sol ja ha començat el camí, fa quatre mesos, aproximadament. Es mou, reivindica el seu espai en el nostre dia a dia, ens confirma que serà forta, alegre. Els pares sempre veiem els fills d’una manera, així com mirem als nostres amb uns ulls especials, sovint exigents i injustament crítics. Ho sento.

Quan ens van dir que era una nena ens vam mirar com ximplets: espurnes als ulls, emoció a la pell, exitació al cor i complaença a la ment. Ho sabíem? Una part nostra, sí. I no podia tenir res més al pensament. La nena, la nena, la nena. Tu, la petiteta Sol, la grandiosa Sol, la Sol. La Sol.

Gràcies per deixar-nos somiar.

Law Sol

Desig ocult

El molí de vent corria, volava, girava sense parar i vaig desitjar dir-te que aturessis, que ens quedéssim allà sols, un moment, compartint la bellesa d’aquesta illa que sabem gaudir tan bé cadascú per separat. Però vaig callar. La ràdio parlava del temps i el nen dormia plàcidament. Els meus cabells fermats volien voleiar alegrement i jugar amb els arbres fruiters que ens esperaven a pocs quilòmetres, però em vaig adormir. Impensable! Amb la llum que entrava per tot arreu i el locutor d’esports que s’havia posat a cridar no podia adormi-me, ara, no sé com, ho vaig fer, i vaig somiar que corríem agafats de la mà per una platja del Llevant i de sobte m’estiraves i em feies un petó com el del primer dia, amb la diferència que tenia el sabor del darrer. Llavors em vaig despertar sobresaltada i et vaig preguntar: “Joan, encara m’estimes?”. I tu et vas estranyar dolçament, com si l’infant fos jo i no el nostre fill. “És clar, Marga. Per què ho dius?”… “No ho sé… he tingut un malson”. I vas somriure i vas passar la mà cap endarrera perquè te l’acaricié,s com m’agrada fer. I vas apartar els ulls de la carretera un segon, només una dècima. I em vaig espantar i et vaig dir que conduïssis.

 Des de llavors em sento estranya perquè no sé si vaig desitjar que tinguéssim un accident.

Exercici 0 FOTOt.