Feeds:
Entradas
Comentarios

Entre l’u i el dos

M’agafes amb força, mossegues.

T’aferres al pit, a la vida.

Violència, supervivència,

tan innocent i justa,

tan anhelada i, tanmateix…

per alguns menyspreada.

 

Tota l’existència, tot el temps passat,

pren sentit quan u és dos:

Ens emmirallem,

ens meravallem,

ens necessitem en aquests mesos iniciàtics de simplicitat, rialles i amor.

 

Quan et sento aprop deixo de ser un Jo perdut,

un ésser dividit, dubtós i fràgil.

Som bellesa, art, plenitud,

respiració completa,

Feminitat.

 

Descansa, amor meu, damunt el cos que se t’ofereix.

Dorm, amor meu, que converteixes l’espai en somni.

Riu, filla meva, i desfés tota la ira amb la dolçor de la Veu.

I no oblidem mai que vàrem sentir-nos cel.

 

amor
Anuncios

Aprendré a dibuixar-te

Em sento tan afotunada,

que l’amor no m’hi cap al cor.

Em sento tan il·lusionada,

que podria esfondrar un exèrcit amb l’alè.

Em sento tan ufanosa,

que superaré els límits i aprendré a dibuixar-te.

Perquè, filla meva,

no hi ha res més bell al món que dur la teva imatge gravada,

amb sang, amb tinta, amb carbó o grafit,

als braços, a les cames, a l’esquena o al pit.

 

Enamorament

He sentit tantes vegades la mateixa frase que he acabat repetint-la com un lloro, encara que no la cregui fermament. Tothom s’entesta en dir-la i així els pares arribem a creure que no estem gaudint del moment, encara que ho estiguem fent. Incongruències de la modernitat, toca’t els nassos.

No em passo tot el dia mirant-la perquè em sento ridícula i perquè la meva filla no és quadre; també necessita el seu espai. De fet, vaig llegir que als infants no els agrada sentir-se observats. Pobrets! Ho tenen clar. Ara, d’aquí a flagelar-me inútilment hi ha unes quantes passes.

La veritat és que poques coses són tan belles com observar un nadó. És natura pura. Les seves reaccions no tenen filtres. Intenten fer una cosa i ho proven una vegada i una altra, sense por, sense consciència de risc, també. I fascina tant! La sang corre més ràpid per les nostres venes, els temps més de pressa, et perds en els seus ulls rodons de personeta al·lucinada, vibres amb el moviment de les seves camarrines, sempre en moviment, et mors de ganes de mossegar aquests ditets que semblen botifarrons i llavors te n’adones… que t’està mirant, profundament, intensament, amb tot el seu cos. I  l’abraces ben fort, no pots fer res més, l’univers, que ets tu mateix, t’ho demana a crits.

Embogir d’amor, heus aquí l’acte més sa, salvatge i necessari per fondre’ns amb la divinitat.

20181129_173454-1

Tot i res

Els mirem amb les mans obertes, els admirem amb el cor delitós, els somriem amb la sinceritat més absoluta i els tractem amb modals de cotó fluix. Dutant dècades han ocupat els pedestals i, en els temps més foscos de la Història,  se’ls ha amagat, perseguit i maljutjat. Són els intel·lectuals. Dones i homes amb un rau-rau interior insaciable (i demoníac), una passió que els traspua pell, moviment i gestos. Els ha picat el corc de la creativitat i no poden resistir-s’hi: Respiren la tristor de ser-ne uns devots esclaus. Accepten el síndrome d’Estocolm amb un fals somriure.

Coneixen la felicitat? Gaudeixen del present? No. Incapaços d’aturar el devessall de pensaments que a cada segon els envesteix, desitgen estar sempre amb la ploma a la mà, desperts, sols, amatents. Com, si no, atraparien les imatges que passegen pel seu cervell a l’uníson? Per fortuna nostra han bandejat la paraula impossible i no fan més que superar-se, cercar, estudiar, observar. Ignoren la perfecció del no fer res i viure plenament, però ens han donat tant que només podem perdonar-los les extravagàncies i agrair-los l’existència. Sense ells el Sol deixaria de brillar per les nits. I qui sap si durant el dia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Plens de vida

La mort treu el nas pel llindar de la porta i els somriu burleta, però ells la ignoren. Pensen que si no la miren directament als ulls potser es cansarà i traspassarà la paret cap a l’edifici del costat. No és la seva hora: encara no. Avui  no. Un dimecres, no.

Es deleixen perquè l’Albert arribi amb la seva guitarra i els regali un d’aquells somriures tan amples que gasta, els pregunti com es troben, faci un comentari sobre la nova decoració i tregui el cançoner que sempre du a la funda de l’instrument. Llavors la classe començarà, el cel s’obrirà i sentiran com les seves veus s’alcen cap a l’infinit, mig trencades, només. Perquè, quan canten junts, se senten forts, grans, útils… feliços. Quan canten junts no hi ha dolor ni absències ni soledat. Són un.

Els temps s’atura, recula. Respiren com si tinguessin quinze anys. Un dimecres horabaixa cap d’ells s’acomiadarà d’aquest món.

musica colors

Hasta el día de hoy

Te quiero. Con tus luces y con tus sombras. Sobre todo, con tus sombras. La oscuridad que te dibuja y te ha traído a mí es la responsable de las formas que tanto amo, que tanto llenan mi espíritu de lo que me falta o me sobra: nostalgia, paciencia, tristeza, miedo. Tu cuerpo encierra todo eso que encaja con el mío. Eres tan humano en tu individualidad y tan divino cuando te das al mundo que no puedo más que agradecer a la Providencia que haya cruzado nuestros caminos, al menos hasta el día de hoy.  Desnudar el alma es un arte tan difícil y tan placentero de contemplar! Gracias, amor mío, por recordarme cada día que soy imperfecta y, a pesar de ello, tengo lo más importante a mi alrededor: el amor. El Amor. Amor. Gracias.

Sombras

Hivern

M’encanta l’hivern. No m’agrada, simplement, sinó que m’embadaleix, em fascina i em fa sentir viva. Una mica de fred és el millor antídot contra l’avorriment i l’apatia. Em deixondeix bruscament però amb una certa simpatia i dolçor. Xiuxiueja: Ep, desperta, nina! I després somriu. M’assegura que ha vingut a fer una visita que serà tan bonica i necessària com curta i li obro la porta amb satisfacció i l’esperança de poder veure uns flocs de neu ben aprop en els propers mesos. Si no és així, tampoc m’enfado: sé que tornarà amb la mateixa capa blanca de llana sedosa.

La Sol també li dóna la benvinguda al nostre amic i ja fa petarrons amb la boca. Mira la pantalla de l’ordinador amb fascinació i mou les cames sens parar. Em regala un somriure d’ulls blaus i perdo la concentració. Escriure no és més important que contemplar la meva filla i deixar-me seduir per la presència més pura d’aquest món així que, de moment, ho deixo aquí.

cuidados-rosal-invierno