Tenia les mans molsudes i vermelles de rentar els plats. Les ungles, sempre arran. Neta, metòdica, sàvia, vital. La Teresina no sap com la vaig estimar i com em va ensenyar a ser més bona persona. Feia safareig sense malícia i cuinava com els àngels. Per ella, tots els infants eren bonics i llestos. Els anys l’han desdibuixada i, esclar, en queden els millors records: abraçades, rialles, passejades i una simpatia desbordant que no he tornat a trobar. També era ingènua i li costava llegir i escriure, però, tot i això, hi confiaria els meus tresors. Si en Leo i la Sol la conseguessin, l’adorarien, perquè tenia aquesta senzillesa a l’hora de veure el món, un gaudir el moment i no parar. Poques vegades la vaig veure cansada i enfadada, cap. Podia renyar-te i no deixaves d’estar-ne agraïda. Tan honesta, tan servicial… I la gent li corresponia donant-li feina i fent-li regals. Si va sortir de Catalunya segur que va ser acompanyant a algú per a qui treballava i que li pagava bé. I que se l’estimava. Ho crec. Crec que ha escrit una pàgina de la història de Les Borges Blanques que moltes persones voldrien llegir i que, mentre ho fessin, plorarien, de pena i d’amor per ella. Tan petita que semblava i tan gran que era.
Teresina, me n’alegro tant que et poguessis comprar la caseta amb jardí! Tant! Te la mereixies i sé que hi vas ser feliç i no vas retreure mai a ningú haver tingut una vida petita. Mai. Quan encara tenies forces i ganes vas bastir una llar perfecta, bella i acollidora. Quina sort haver-la pogut compartir. Gràcies.
Illa de Tresors 