Rodoreda i la visceralitat femenina

Sí, ella un altre cop. I tornarà. Li demano que torni per amarar-me de tragèdia, lluita i una malaltissa melangia que ha format part de la meva vida i no sé si he desterrat o continua ben a la vora, xiuxiuejant la seva cançó, fluixet, suaument, sempre a cau d’orella… La tonada dolça de la tristor amarga.

Rodoreda, l’egocèntrica i ambiciosa escriptora barcelonina que volia fer tremolar Déu amb les seves metàfores. A voltes, aquesta lletraferida exiliada, que va caure, com tantes altres dones, en el parany d’un amor correspost només a mitges, es deixava endur pels seus dimonis interiors i vomitava retrets, enveges, laments interminables. Es planyia a sí mateixa i es col·locava a l’extrem oposat de la dignitat (sabem que en temps de misèria serveix de poc) per més tard desdir-se’n i demanar als seus interlocutors que no prenguessin per serioses i certes les seves peticions, mots que ja havien arribat com sagetes al fons del cor dels bons amics que va tenir. Un punt bandarra, la Mercè Rodoreda. Un punt animal, exagerada i infantil. Quan s’endinsava en la tragèdia feia també créixer el mite, tintava de novel·lesca la seva existència d’heroïna solitària, de persona incompresa i enganyada per la vida. Una versió d’ella mateixa, res més. O potser la única? Mai ho sabrem.

A «Cartes a l’Anna Murià» veiem una Mercè destrossada per la magror que li imposa la guerra a França, una dona ferida per les circumstàncies, amb tants desitjos de lletra i tantes obligacions de menjar i lloguer. Però, sobretot, una Rodoreda venjativa i gairebé cruel. La constant: una relació amorosa desequilibrada amb en Joan Prat, conegut com Armand Obiols. Què li trobava a aquest intel·lectual callat, casat com ella i amb la família passant penes a Barcelona?

Llegir les cartes de la Mercè a l’Anna és aventurar-se en la nuesa de les seves obsessions, mirar de cara la seva ombra, l’inconscient, participar d’emocions descarnades i brutals. Quan escriu a l’Anna concentra en pocs crits els traumes que la van modelant, que maten el seu desig d’atenció. La varen salvar els deliris de grandesa i l’escriptura. Malgrat això, la pau, no la va saber trobar.

L’epíleg del llibre inclou un meravellós escrit de Margarida Puig, la muller de l’únic fill que tingué Rodoreda, en Jordi Gurguí, i dic meravellós perquè allò que s’hi conta no havia sortit mai a la llum, crec, i ens permet conèixer una altra cara de l’escriptora. Mercè Rodoreda fou una mare absent. Com em costa entendre-ho! A les cartes a l’Anna anomena en Jordi dues vegades i prou. D’ell deia que li feia nosa. Per llogar-hi cadiretes, vaja. Després, quan viatjava furtivament a Barcelona, el veia. Fins i tot va assisstir al seu casament! I, anys més tard, treia a passejar, d’un en un, els seus néts. La Margalida explica que se sentia còmode fent d’àvia excèntrica. Ja ho dic jo, que la façana la devorava. La qüestió és: en morir, no se’n va doldre de la seva angúnia a mostrar determinats sentiments?

Allò que més enlletgeix aquesta autora que tan perseguiexo és, sens dubte, l’obstinació pels diners. Embruten cartes, embruten les converses amb el seu fill, embruten, embruten, embruten. En tingué i en cercà més. La tirada pel luxe crec que fou la ximpleria més grossa que la seduí. Al cap a i a la fi, era ben humana la Mercè Rodoreda.