Dia 41 de confinament. I respirem una mica

N’Artur Kellner sempre fa broma i parla de la quarentena. I tant! Ja l’hem superada i a partir de diumenge alguns pares ens podrem sentir una mica lliures, una mica respectats. La nostra veu ha estat escoltada?Potser.

Vaig llegir no sé on que les persones no podem ser historiadores de la nostra època. Per molta fredor que hi posem a la mirada, són els anys i els fets també posteriors allò que serveix als especialistes, de la mateixa manera que una vida no és completa fins la mort.

Mort. Fi. Reinici. Por. Inexperiència. Tots estem molt filòsofs des de fa uns dies i pensem en la mort, la sentim a prop, no perquè ens pugui tocar, que això és obvi, sinó perquè està present als mitjans, a les xarxes socials, a les famílies, a les converses. I és bo! Necessari. Ens hem allunyat tant de la mort i dels rituals! Tant de bo pogués escriure aquesta paraula i no sentir un punt de tristesa. De dolor, més aviat. L’aflicció és dolça… No paralitza. Gaudir dels dies blaus… Quin romanticisme! Quina veritat! Del dolor i la por a la mort, en canvi, no en sé treure plaer encara.

Racionalment, però també amb el cor a la mà, crec que les persones ens podem anar apagant, podem ser testimonis del pes de l’existència, veure’ns reflectits en un tassó gairebé buit. I, tanmateix, continuar respirant, amb la mirada posada en un futur proper, esperant amb calma que la mà que fa de pont entre els móns toqui els nostres dits amorosament. Llavors, acomiadar-mos. Reunir les persones estimades i parlar-los amb sinceritat.

Exhalar l’últim alè acompanyat hauria de ser un dret. És inhumà que es prohibeixi als que saben que estan condemnats. Divins no ho som. Però hem d’aspirar a ser-ho.

Respirem. Estimem.

Read Full Post »

Dia no-sé-quin de confinament

Miro el calendari i em sorprèn comprovar que aviat durem un mes de confinament. I aquí no passa res. I aquí ens estimem més que abans. I aquí estem comprovant que els humans som la repera i n’hi ha més dels que val la pena conèixer que no el contrari. I no en tinc ni idea de com serà aquest estiu, sense macroconcerts, sense festes majors, sense aglomeracions, sense escola… Una bogeria! Visc en un astorament infinit. I un diumenge etern, estranyíssim. Cada dia que passa, un poc més habituada. Que fa una setmana que no trepitjo el carrer! Suposo que som conscients de l’excepcionalitat que estem vivint. Avui no puc escriure sobre res més.

I dir que els nins estan guapos i es passen el dia junts. És preciós!

Read Full Post »

Petons, idees i aire. Dia 22 de confinament

Coses que tenim, que no podem aturar i que, de tant en tant, ens falten. En Leo tot el dia li fa petons a la Sol i, per això, a voltes la nina el rebutja. A  la vegada, des de dijous em bull el cap: Encara que Som grans s’ha aturat dues o tres setmanes, m’han ofert de presentar el magazine nocturn Equip de guàrdia del 13 al 17 d’abril i pensar-ne els continguts és feina. Per una altra banda, superats els vint dies de clausura, en alguns moments se’m fa feixuc. Necessito sortir, caminar, trepitjar una llibreria, un parc. És llavors quan em tanco deu minuts a llegir.

Malgrat tot, el confinament està essent una oportunitat magnífica per enamorar-me encara més dels meus fills. En Leo ha descobert en bingo, les aquarel·les i juga moltes estones amb la Sol. Agafa una màrfega i s’hi posa a dins o la fa servir de tobogan, telescopi o transport. Està desenvolupant una gran capacitat per distreure’s amb elements quotidians i dependre una mica menys de nosaltres. Encara que no li agrada gens estar sol. Ostres que en això ens assemblem! I a la Sol no la coneixeríeu: diu quatre paraules, fa el joc simbòlic com si res, tria la roba que vol… Brutal.

Tampoc negaré que en alguns moments estic de mal humor. Pocs, però alguns, i crec que hem d’acceptar que són possibles. Hem de deixar que el nostre cos els senti i no reprimir-los, sempre que això no significa tupar la persones que tenim al costat, evidentment. Ni som persones perfectes ni ho hem de pretendre. Acceptem, no ens resistim. La culpabilitat és com la por: paralitza i mina. Si estem malalts, aparquem la culpa. Pot semblar un consell fàcil, però segurament deixar de flagelar-nos serà una de les lliçons de la vida que més ens costarà d’aprendre. Els gens i l’educació pesen tant…

 

Read Full Post »

Salvada pels clàssics. 19è dia de confinament

Escric confinament i internament ric perquè penso en confitament, tal com ho diu l’Angelines, el personatge més tendre de La competència. És l’únic programa de ràdio que escolto amb fidelitat. Desconnecto, a vegades em tronxo i d’altres penso que hi ha persones que tenen un punt de vista semblant al meu. Si les ones no ens duen això, poc futur els veig. D’informació no es pot viure. Per això us dic: Visca els programes d’humor!

Doncs això, poca ràdio i poca tele aquestes setmanes. Ara, d’un llibre no me n’estic. I sort que abans de la crisi em vaig comprar un de l’Agatha Christie per 3€ al Re-read que si no… Morta!

No sé si us passa que hi ha autors o autores que tornen com els boomerangs. Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Charlotte Brontë i Agatha Christie són els meus; bé, els que ara mateix recordo (Alexandre Dumas també hi té el seu lloc, que les aventures no caduquen). Tots ells, autèntics salvavides. Gràcies Gutemberg! I ara toca Christie. L’única. La inimitable. La superproductora d’històries de misteri. Va ser un geni i no crec que ningú la superi mai.

Està de moda analitzar i al mercat hi ha desenes de llibres que expliquen quines són les claus de l’èxit d’una novel·la, però per molt que te’ls llegeixis mai escriuràs amb l’autenticitat d’una persona que du l’estrella a dins. Els cursos et poden donar eines, però l’espurna que et permet arribar als corets no es compra amb doblers.

Llegir-la, senyora Christie, és sempre un plaer i una lliçó.

Read Full Post »