El sol banya amorosament les parets del majestuós hotel. En primer pla, l’escalinata de pedra. En segon pla, la terrassa, moblada amb taules i cadires de jardí. Més enllà, s’intueix l’interior de la planta baixa i els espais comuns. Zoom.
Entrem a la cafeteria. Hi ha dues dones. La més jove aixeca la vista del diari i la reconeix. Es ruboritza en comprovar que sense maquillatge, els cabells esbullats i la despreocupació al rostre encara és més bella que a la gran pantalla. La Lisbeth Zellinger…
El gest la delata.
—Sembla que estem soles.
—Sí… tothom ha marxat.
—Li fa res que l’acompanyi?
I s’aixeca, talment una ploma. La Virgínia l’imita i, quan la té just davant, li allarga maldestrement la mà. Sua.
—Soc la Lisbeth.
—Virgínia.
—Encantada.
—… Igualment.
El cafè amb llet fumeja, l’escuma es consumeix. La Virgínia retorna tan dignament com pot a l’article sobre la Gala de la Moda i mentre repassa les fotografies veu les seves cames al davant, llarguíssimes, fortes. Du els pantalons més curts que ha vist mai. Les mànigues de la camisa blanca arromangades fins als colzes. Li somriu. En mirar-la directament als ulls oblida tot allò que sobre ella ha llegit a les revistes del cor. Es perd en el blau turquesa.
El cambrer se’ls acosta. Demana a la senyoreta Zellinger si vol el mateix dels altres dies i a la senyora Planes, si desitja res més.
—Sí.
—No, gràcies.
Respostes curtes, revelacions inesperades.
—Viatjo sola.
—Jo… també.
—A vegades cal posar quilòmetres per veure-hi clar.
—… Sí, té raó.
—Crec que ens podem tractar de tu—. I acompanya la súplica d’una carícia a la mà.
En qualsevol altra situació l’excés de confiança mostrat per la desconeguda l’hauria incomodada, però no és així. Al seu costat no cal interpretar cap paper, les aparences s’esfumen per manca d’espai. Es coneixien d’una altra vida?
Una ombra li embruta el rostre. Se sap mentidera.
Surten a la terrassa i baixen per les escales de llevant. Els Maynegre varen tenir un gust exquisit a l’hora de construir la casa, barreja de modernisme i estil colonial. La torratxa s’admira des de la carretera, esvelta, presumptuosa, amb la teulada punxeguda pintada de malva. La resta, inclòs l’esponerós jardí de rosers i palmeres, queda emparat pel bosc de pins, a recer de tot.
No entén que la calor sigui tan forta. El jersei de canalé l’oprimeix. S’hauria hagut de posar un vestit fresc, agafar el ventall, deixar la bossa, esquitxar-se la cara, però no vol desfer el camí cap a l’habitació. Ara ja no.
Davallen la costa cap a s’Agaró per una pista asfaltada fa poc, lentament, en silenci. S’observen. A l’estiu, el darrer revolt estarà ple de cotxes i banyistes abillats amb colors llampants. Ara, a 10 d’abril, la Lisbeth i la Virgínia es fonen amb els tons cremosos de la sorra, dos puntets perfectes en el paisatge de roca.
Ensumen la mar, que atia confidències. Matrimonis secs, marits envellits, fills exigents. Quina poca vista han tingut a la vida! Però ho diuen rient, mofant-se d’elles mateixes, amb l’esguard clavat en les perfectes faccions de l’altra, descalces sobre l’arena, presoneres de la tramuntana i el salobre.
Un cotxe passa rabent en direcció al poble. Flashforward. Avui hi haurà més trànsit. Desenes de residents s’acostaran fins a l’estació per dir adeu al Carrilet, el trenet de via estreta que arribarà per última vegada des de Girona poc abans de les deu del vespre. El cambrer els ha assegurat que tothom hi serà, que setanta-set anys d’història bé demanen un comiat generós, que Sant Feliu, sense ferrocarril, no serà el mateix. I elles s’han mirat i han sentit pel jove certa compassió. El Carrilet? No en saben gran cosa, del Carrilet.
El record de fa una estona les fa somriure. Llavors no tenien les seves cames entrellaçades ni els llavis humits i un punt tremolosos. La pell suau, el sexe delerós. Les mans estudien lentament els racons de l’altra: el rostre bell, els braços llargs, les espatlles fortes. La Lisbeth ha deixat caure els dits pel coll de la seva tendra amant, que l’abraça tímidament, i dibuixa corbes damunt del seu pit sense deixar de mirar-la. Senten el tast d’una puresa inèdita, no permesa fins ara. Un únic pensament les agombola: deixar-se endur. I les bruses es descorden amb delicadesa divina. Es palpen els mugrons, un bes darrere l’orella, un xiuxiueig, un gemec i els ulls que es fiten per no oblidar. I la llengua de la Virgínia que es desferma i juga a perseguir la de la Lisbeth, amb una voluntat que acaba fregant el desfici.
No veuen el sol ni escolten el bres de les onades. El passeig roman solitari i les botigues i els restaurants, tancats. La platja fa veure que dorm.
L’arribada del comboi les sorprèn amb les mans als muscles i els cabells despentinats. No han advertit el baixador, que cada migdia es deixondeix amb l’arribada d’algun veí. L’horror al rostre de la Virgínia, que es compon, dona l’esquena a l’amiga. Remuga una excusa poc creïble i s’allunya cap a l’hotel, desencaixada, perduda.
De l’habitació del costat n’arriba una tonada melangiosa. La cantant té la veu greu, esquinçada pel tabac. Arrossega les paraules en el seu alemany suggerent i consonàntic, com el castellà de la Lisbeth. No pot desxifrar-ne la lletra. Una cançó de postguerra.
Després de dinar a l’habitació, s’adorm i en un son ple de somnis sent renou de passes, frec de vestits, armaris que s’obren per cloure’sa l’instant.
La desperta un xiulet, el tren es perd en la distància. El sol declina. El fum d’una cigarreta s’escola pel balcó i s’asseu a la cadira entapissada de salmó que hi ha a la vora. Damunt la taula, la darrera novel·la que ha comprat. A l’escriptori, un rellotge antic de fusta. Al calaix, un calendari de l’any anterior, el 1968.
Intenta endinsar-se en l’apassionada història de la Catherine Earnshaw i el Heathcliff. Una porta es tanca. La temperatura, de cop, baixa. Agafa la jaqueta i es dirigeix cap a la terrassa.
En travessar el hall el recepcionista la crida, té un missatge. La Lisbeth l’espera a la porta principal. El cor li batega tan de pressa que pensa que la sentiran. S’ha d’asserenar.
Tot d’una la veu al peu de l’escala, discretament maquillada. La faldilla del vestit voleia. Bonica com una princesa destronada.
La Lisbeth se li adreça en un to íntim, a sotracs. Les paraules, per a una actriu, no sempre són dòcils o controlables.
—Me’n vaig, Virgínia. El meu vol surt demà a primera hora i dimecres començo un rodatge. Espero… no haver-te incomodat.
La Virgínia no respira, la desesperació se li arrapa, la por li entumeix els músculs. És roca, sense voluntat. La Lisbeth pren la iniciativa i es confonen en una abraçada dolorosa, eterna. Tota una vida a canvi d’aquest moment, d’aquest alè, d’aquesta escalfor.
S’estudien per darrera vegada. Només anhelen congelar una imatge, una fesomia, el dibuix de l’esperança que una va intuir en l’altra. Es regalen un somriure que no pot ser amarg, només lleu, gairebé maternal.
La figura d’una flamant estrella de cinema es retalla en primer pla enmig de l’escalinata de pedra. De fons, el crepuscle.
Fos a negre.
Illa de Tresors 