L’empatia és una habilitat humana que consisteix en posar-te en el lloc de l’altre, compartir les seves emcions, fins i tot, acompanyar-lo en els moments difícils, sense jutjar, mostrant-li amor i presència. Senzill, interessant, bell.
Mirar constantment el passat emmalalteix l’ànima. Traslladar-nos al futur, ens encongeix. Per això, millor centrar-nos en el tros de cel que se’ns mostra ara, aquests núvols agrisats d’hivern que fueteja amb poca intensitat. Colpeja, només, de tant en tant.
Un dia de finals de febrer de 1937 quatre homes d’idees republicanes vanren ser afusellats en un acte públic ignominiós al cementiri de Palma. Quatre. Van patir les vexacions privades dels carcellers i els improperis de les persones que es varen plantar a les 7:30 h per veure’ls morir. I els increpaven, i els escopien, i els van deixar sense funeral per martiritzar-los més enllà de la terra. Una infàmia, un espectacle indigne de qualsevol persona.
Cap d’aquells homes és familiar meu. De fet, genèticament, poca relació tinc amb Mallorca. Vinc de la terra ferma, encara que tingui les mans fines d’oficinista. Aquí hi sóc per fer un paper d’espectadora. Estudio la societat mallorquina i la seva idiosincràsia tan marcada, la seva contenció emocional com a poble (dit en paraules d’un mallorquí). I amb aquest esperit de voyeur vaig assistir ahir al acte d’homentatge a les víctimes de la guerra civil de l’illa al cementiri de Palma, al record d’Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Vaig ser-hi, vaig escoltar, vaig palpar la pertanyença a unes creences. Em va saltar el cor veient totes aquelles persones amb els punys apretats o els rostres contrets que pensaven en els seus avis, ens els avis dels amics que van patir, en els relats que han copsat en veu baixa, perquè encara hi ha por al cor d’alguns llinatges. A l’illa que m’ha acollit. I un senyor major i casat amb les arrugues em va mirar amb complicitat, llegint l’alteració de la pau en els meus ulls, i vaig comprendre que ve d’un temps que aviat s’esgotarà. Jo hi vaig veure molta innocència en les seves pupil·les, desig de reconciliació, la transparència de la veritat. Si algú sofreix, és d’humanitat consolar-lo. NI dretes, ni esquerres. Cal superar aquesta dicotomia. Persones. A unes se’ls robà la dignitat. Necessiten ser escoltades i protegides.
La mitjana d’edat dels assistents a l’acte de reconciliació històric era d’uns seixanta anys. Em vaig sentir jove i tot, quina paradoxa! No hi havia mares amb fills. Les famílies, estroncades. Els grans i els representants d’institucions i partits polítics van seguir els discursos, però les noves generacions van quedar-se a casa. On és la festa de l’enteniment? En quin punt falla aquest país?
Mai dues-centes persones s’havien concentrat al Mur de la Memòria de Ciutat. Va ser un dia històric. L’any que ve hi tornaré. Ara bé, desitjo que la societat mallorquina comenci a viure’l d’una altra manera. No es tracta de batalles guanyades o perdudes, sinó de justícia i identitat. És una festa de la democràcia. Si no ens ho creiem nosaltres, ningú més ho farà.
Illa de Tresors 