Tots tenim herois d’adolescència que van apareixent i desapareixent en l’edat adulta, persones valentes amb una clara missió a la vida, homes i dones que van passar penúries. El seu cos no va ser un temple sagrat sinó un font de patiment. El varen posar a prova tantes vegades! Molts van morir joves, sense haver tastat la candidesa d’una llar, el caos d’una casa en la qual regnen els crits infantils, i són màrtirs, semidéus, exemples de tenacitat i disciplina. Sempre n’hi ha hagut i així continuarà essent. El Che va ser un dels meus.
El Che somiava la pau, la unitat, estic convençuda que se sentia connectat al seu continent d’una manera orgànica, gairebé física, i creia que en qualsevol moment podria fondre’s amb un arbre, la pedra d’un riu, els ulls d’un còndor. Va matar i va malviure, sí, però sé que aquesta no és la part més important d’ell, només un desenllaç, una cara del prisma, la més agressiva. De nit, adormit, amb la barbeta apuntant a la estrelles, somiava com tots nosaltres un món sense pobres ni rics, sense pertinences que ens divideixin, un món de solidaritat i comunió amb l’entorn, sense luxes, un món en el qual tenim cura els uns dels altres, els infants neixen acompanyats sense cesàries, les persones moren en pau, han caigut els murs i les fronteres, respirem profundament, ens respectem i acceptem que la vida és un regal que pot durar més o menys temps.
Illa de Tresors 
Deja una respuesta