A la ràdio m’han demanat que el reportatge sobre els sanitaris que s’han unit en defensa de l’ús del català a Balears sigui la peça que commemori el Dia Internacional de la Llengua Materna el 21 de febrer. Wow! Responsabilitat de la bona. La llengua materna, la primera, la més profunda.
Parlar de llengua és parlar de sentiments, de la manera com ens exliquem a nosaltres mateixos. Identitat i supervivència. Quan estàs perdut, t’has d’aferrar a alguna cosa i posar-li bellesa, sonoritat, un timbre i una cantarella. Els mots consolen.
T’estimo. Quina expressió tan dolça. T’estime. I et fons en un cosmos de carícies literals i abstractes. T’estim. Com la mar, l’amor es perllonga fins allà on l’horitzó besa els núvols.
He triat la meva llengua materna, n’estic convençuda. He triat formar part d’un poble petit i orgullós. He triat fer-ne bandera de la vida. He triat admirar aquelles persones que l’han elevada a l’altar de l’eternitat. Sempre Rodoreda, sempre Maragall. Passió. Precisió.
Si algun dia soc tan vella que m’oblido del meu nom, sé que en el fons de l’ànima brillarà una llumeta constant i tènue, un tic-tac, que repetirà automàticament una paraula, la més important: estimar. I encara que ja no parli cap llengua, pronunciaré el mantra que li ha donat sentit a tot. Una vegada i una altra, fins a la fi.
Deja un comentario